La faiança egípcia és una ceràmica envernissada i esmaltada que els antics egipcis manufacturaven hàbilment. La tècnica es va desenvolupar primer a Mesopotàmia, al començament a Ur i més endavant a Babilònia, amb uns resultats notables, però els màxims de qualitat i quantitat de producció de la faiança es van assolir a Egipte. Alguns dels millors artesans de faiança de l'antiguitat van ser els fenicis de ciutats com Tir i Sidó, i eren tan hàbils a fer-ne que es creu que en van inventar el procés. Els egipcis van agafar la tècnica fenícia, la van millorar i hi van crear obres d'art que encara avui fascinen i intriguen la gent.
La faiança es manufacturava tot triturant cristalls de quars o sorra amb diferents quantitats de sodi, potassi, calci, magnesi i òxid de coure, i a la substància resultant s'hi donava la forma de l'objecte que es volia manufacturar: un amulet, un collaret, un fermall o una estatueta. Tot seguit, l'objecte s'escalfava, i això feia que s'endurís i que adquirís un color viu; finalment, l'objecte s'envernissava. Es creu que els artesans egipcis van perfeccionar la faiança en un intent d'imitar la turquesa i altres gemmes rares. Els silicats de calci en la mescla aportaven els colors vius de l'acabat envernissat.
D'entre les estàtues de faiança més famoses hi ha l'hipopòtam blau conegut popularment com a 'William', que actualment està exposat al Metropolitan Museum of Art a Manhattan, Nova York, EUA. Es tracta d'una peça d'un parell que es van trobar a la tomba de pou de Senbi II, que va ser l'assistent personal del faraó o bé Sesostris I (ca. 1971-26 aC) o bé Sesostris II (ca. 1897-1878), tots dos de la dinastia XII del Regne Mitjà.
L'estàtua la van fer de faiança, hi van pintar plantes fluvials o d'aiguamolls, que representaven l'hàbitat de l'hipopòtam, i hi van aplicar una pasta de coure, pedra calcària i òxid de quars per tota la superfície; després la van escalfar, i això la va tornar d'un color blau elèctric. Per als antics egipcis l'hipopòtam era un animal extremadament perillós i sovint l'incloïen en els objectes funeraris, sia en forma d'estàtua, amulet o inscripció, perquè protegís els morts en el més enllà. No obstant això, a l'ànima del mort li calia alguna mena de protecció contra l'hipopòtam protector. En el cas de 'William' l'hipopòtam, en van trencar tres potes després de completar l'estàtua perquè no pogués empaitar Senbi al més enllà i li pogués fer mal.
A banda d'emprar-la per a estàtues, els egipcis feien servir la faiança per a manufacturar no només joiells (anells, amulets, penjolls), sinó també escarabeus, el taulell i les peces del joc del senet, mobles, i fins i tot bols i gots. Un dels objectes més populars fets de faiança, emperò, eren les figuretes ushebti, que es dipositaven a les tombes dels morts. L'ushebti era una figura que de vegades s'afaiçonava perquè s'assemblés al mort i que prenia el lloc del difunt en les feines comunitàries que el déu Osiris decretava en el camp de joncs del més enllà egipci.
Els pobres, si se'n podien permetre un, encarregaven un ushebti de fusta, mentre que els més rics i la noblesa n'encarregaven de faiança. Els diferents colors de la faiança tenien un simbolisme especial, com de fet passava amb el color en general: el blau representava la fertilitat, la vida, el riu Nil a la terra i al més enllà; el verd simbolitzava la bondat i el renaixement al camp dels joncs; el vermell es feia servir per a la vitalitat i l'energia, i també com a protecció contra el mal; el negre representava la mort i la putrefacció, però també la vida i la regeneració; el blanc simbolitzava la puresa. Els colors que es poden apreciar als ushebtis, i en altres peces de faiança, tenen tots un significat molt específic i es combinen per tal que l'objecte del mort emani una energia protectora.
La paraula egípcia per faiança era tjehenet, que significa 'resplendent' o 'lluent', i es creia que era el reflex de la llum de la immortalitat. Per als egipcis la faiança estava tan associada al més enllà que les rajoles de les parets de les cambres eren fetes de faiança, tal com es pot veure a la tomba del rei Djoser a Sakkara i a la famosa tomba de Tutankamon, en la qual més de cent objectes eren fets totalment o parcialment de faiança.
L'evidència més antiga d'un taller de faiança s'ha desenterrat a Abidos, i està datat del 5500 aC. El taller consisteix en uns quants sots circulars, clarament restes de forns, amb un revestiment de totxos, tots amb marques d'haver-hi fet foc. Les capes de cendra antiga que hi ha als sots demostra que es devien haver fet servir de manera continuada durant molts anys. També s'hi han descobert unes boles d'argila, i es creu que potser es feien servir com a superfície on col·locar els grans de faiança per posar-los al foc. Els noms dels artesans de faiança s'han perdut en la història llevat de dos: el de Rekhamun, també conegut com a l'artesà de faiança d'Amon, i el de Debeni, capatàs dels artesans de faiança. Dels altres artesans de faiança, i n'hi devien haver molts, no se'n sap res de res.
