La civilització micènica va florir durant l’edat del bronze mitjana (ca. 1700 – 1100 aC) i va tenir l’apogeu entre el s. XV i el s. XIII aC. La influència dels micènics s’estenia tant per tot el Peloponès a Grècia com pel mar Egeu, de Creta fins a l’arxipèlag de les Cíclades. Prenen el nom de la seva ciutat principal, Micenes, situada a l’Argòlida, al nord-est del Peloponès.
Els micènics van rebre la influència de la civilització minoica (2000 – 1450 aC), que s’havia expandit des de la seva ciutat d’origen Cnossos a Creta fins a bona part de l’Egeu. En van assimilar l’arquitectura, l’art i les pràctiques religioses, i les van adaptar per expressar més bé la cultura micènica, probablement més austera i militarista. Els micènics van acabar dominant la major part de la Grècia continental i unes quantes illes, i això els va permetre abastar a comerciar amb altres cultures de l’edat del bronze en llocs com Xipre, el Llevant i Egipte. La cultura micènica va tenir un gran impacte en els períodes posteriors de la Grècia arcaica i la Grècia clàssica, principalment a través dels mites dels herois de l’edat del bronze com Aquil·les i Odisseu i amb llurs gestes a la guerra de Troia.
Centres micènics principals
Els micènics eren grecs del continent que van ser probablement estimulats pel contacte amb la Creta minoica i altres cultures mediterrànies, cosa que els va fer desenvolupar una cultura sociopolítica pròpia més sofisticada. D’entre els principals centres micènics trobem Micenes (pàtria tradicional d’Agamèmnon), Tirint (potser la població habitada més antiga), Pilos (pàtria tradicional de Nèstor), Tebes, Midea, Gla, Orcomen, Argos, Esparta, Nicòria i, probablement, Atenes. Amb el temps, els micènics es van establir fins i tot a Creta i, especialment, a Cnossos, i d’aquesta manera van reemplaçar els minoics com a cultura predominant de l’Egeu meridional vora la segona meitat del s. XV aC.
Sponsorship Message
This article was sponsored by Total War™
Command huge real-time battles and a sandbox campaign based on the Trojan War in A Total War Saga: TROY. Coming in 2020. Available to wishlist now on Steam. Learn MoreLa ciutat més gran (però no la capital en el sentit modern) era Micenes, construïda al voltant d'una ciutadella impressionant a sobre d'un turó a més de 278 m al damunt del nivell del mar on encara hi ha restes de grans ‘palaus’ i centenars de tombes i tombes de fossa, entre les quals hi ha nou tolos (tombes circulars cobertes amb una cúpula falsa), datats del 1600 – 1300 aC. Altres restes impressionants inclouen algunes parts dels murs de la ciutat i la famosa porta del lleó (1250 aC), amb el parell de lleons heràldics a l’entrada.
Més enllà de les relacions comercials, les relacions polítiques entre els centres micènics escampats per tota Grècia no es coneixen gaire bé. De fet, tampoc no se sap del tot quina era la relació entre un palau i les poblacions dels voltants; pel que sembla, el primer manufacturava productes de luxe i el darrer produïa comestibles, alguns dels quals es conservaven al palau. De la mateixa manera, tampoc se sap com eren les relacions polítiques entre els diferents palaus. Malgrat aquesta manca de certesa, les diferents localitats compartien moltes característiques culturals, així que fer servir el terme ‘cultura micènica’ ens és útil. Algunes d’aquestes característiques són l’arquitectura, els frescs, la ceràmica, la joieria, l’armament i, per descomptat, la llengua grega escrita amb el lineal B (una adaptació del lineal A minoic).
Arquitectura micènica
El mègaron
A molts emplaçaments micènics s’hi han trobat grans complexos palatins que, malgrat posseir característiques arquitectòniques particulars de cada lloc, també n'exhibeixen unes quantes de comunes. Els palaus es construïen al voltant d’una gran sala central rectangular anomenada mègaron, que va ser el precursor dels posteriors temples grecs dels períodes clàssic i arcaic. El mègaron comprenia una entrada porxada, un vestíbul i la mateixa sala, i era el centre del palau; al mig de la sala hi havia una llar circular força gran (normalment de més de 3 m de diàmetre) amb quatre columnes de fusta que sostenien el teulat, de vegades amb una claraboia. També era la sala del tron del monarca (wanax). Normalment també hi havia una segona sala, més petita, de vegades anomenada ‘mègaron de la reina’, així com unes quantes habitacions privades i unes àrees designades per a l’administració, l’emmagatzematge i la manufactura. Les habitacions eren ricament decorades amb frescs a les parets, i els paviments eren enguixats i pintats. Pel que fa als materials, les cambres del palau es construïen amb parets apuntalades amb travesses i omplertes de reble que es recobrien de guix per dins i amb blocs de pedra calcària per fora. Les columnes i el sostre acostumaven a ser de fusta pintada, de vegades amb algunes decoracions de bronze.
Murs ciclopis
Tot el complex palatí estava envoltat d’un mur de fortificació construït amb grans blocs irregulars de pedra sense tallar (el terme ciclopi és perquè es creia que només els grans ciclops haurien pogut moure unes roques tan colossals). Els murs podien arribar a fer 13 m d’alçada i fins a 8 m de gruix. Les restes més ben conservades es troben a Micenes, Tirint i Tebes, les fortificacions de les quals difereixen molt dels palaus desprotegits de la Creta minoica.
Altres característiques comunes dels emplaçaments micènics són les galeries d’arcs de peces volades (uns arcs formats per filades escalonades que es van aproximant fins que clouen l’obertura de l’arc), les tombes circulars amb teulades de peces volades i les portes d’entrada monumentals amb enormes llindes de pedra i triangles de descàrrega. Pel que fa a les estructures arquitectòniques exteriors, hi havia camps de cultiu en terrasses, preses per contrarestar les inundacions (especialment evidents a Tirint) i petits ponts construïts amb immensos blocs irregulars de pedra amb prou feines tallats que també semblaven obra dels ciclops. En contraposició a aquestes estructures, per a les quals calia molta mà d’obra, la plebs de la societat micènica vivia en modestes cases de tova amb fonaments de pedra.
El comerç micènic
La civilització micènica va establir relacions comercials amb altres cultures de l'Egeu, tal com ho demostren la presència de béns estrangers com l’or, l’ivori, el coure i el vidre en els assentaments micènics i el descobriment de productes micènics a llocs tan llunyans com Egipte, Mesopotàmia, el Llevant, Anatòlia, Sicília i Xipre. Segurament mercaderia sensible com l’oli d’oliva, oli perfumat i el vi eren de les exportacions més comunes dels micènics, però, malauradament, la migrada quantitat de registres escrits que ens n’han arribat, com per exemple les 70 tauletes d’argila de lineal B trobades a Micenes, fa que no tinguem gaire clar com era el comerç interregional. El vaixell nàufrag d’Uluburun, un vaixell del s. XIV aC descobert a la costa de Turquia, transportava matèries primeres com ara lingots de coure i d’estany, ivori i discos de vidre, i probablement havia naufragat de camí cap a algun taller de la Grècia micènica.
L’art micènic
La predilecció dels minoics pels motius naturals i els dissenys fluids, plasmada en la ceràmica, la joieria i els frescs, va ser adoptada pels artesans micènics, els quals, però, en van donar una representació més esquemàtica i menys viva. En aquest nou estil hi predominaven els dissenys geomètrics i els motius d’espiral i roseta, i va acabar esdevenint l’estil predominant de bona part de la Mediterrània. Malgrat que la forma de la ceràmica era molt semblant a la minoica, els micènics tenien una clara preferència pels recipients allargats i grans, fet que es constata amb innovacions com els calzes i els alabastres (ampolles petites i afusades, amb el fons rodó i el llavi amples). Les figuretes de terracota d’animals, i especialment les figures femenines erectes, gaudien de tanta popularitat com les petites escultures d’ivori, els recipients de pedra tallats i els intricats joiells d’or. Als frescs s’hi representaven plantes, grifons, lleons, salts del brau, guerrers, carros, escuts amb forma de vuit i escenes de la caça del senglar, una activitat especialment popular entre els micènics.
La religió micènica
Les úniques pràctiques religioses micèniques de les quals tenim constància són el sacrifici animal, els festins comunitaris, les libacions i les ofrenes de menjar; de la resta no se’n sap gairebé res. La presència d’entalladures de destrals de doble tall i corns consagrants a l’art i a l’arquitectura fan pensar en una relació consolidada amb la religió minoica, malgrat que l’adopció d’aquests símbols podria ser una mera conseqüència de la influència política. Així mateix, la presència de piques de pedra i altars amb frescs al mègaron indiquen que la sala podria haver tingut una funció religiosa. Molts emplaçaments també tenien un santuari dedicat a la pregària, normalment a prop del palau. L’enterrament era un ritual molt important per als micènics, tal com ho demostren tots els enormes tolos, la quantitat de tombes en general i tots els objectes preciosos que s’enterraven amb els morts: màscares d’or, diademes, joiells i dagues i espases cerimonials.
Col·lapse i llegat
Les causes rere el declivi i la desaparició de la civilització micènica, que es va esdevenir durant diversos períodes entre el 1230 aC i el 1100 aC, són molt discutides. Sabem que uns quants emplaçaments van ser destruïts entre el 1250 i el 1200 aC, moment en què comença l'anomenat ‘període postpalatí’ i el sistema de control centralitzat des dels palaus es comença a perdre. Hi ha evidències que indiquen que no totes les zones van patir tanta destrucció: alguns llocs se’n van escapar totalment. Altres poblacions es van tornar a habitar més tard, però a una escala més petita i amb menys riquesa que abans, i algunes fins i tot es van engrandir i van prosperar. Malgrat tot, vora l’any 1100 aC la majoria de les poblacions micèniques havien quedat reduïdes a mers llogarets.
Alguns experts han mirat d’explicar el declivi general de la cultura micènica (i d’altres cultures mediterrànies contemporànies) amb catàstrofes naturals (terratrèmols, erupcions volcàniques, tsunamis), superpoblació, conflictes polítics i socials interns, invasions de tribus foranes com els ‘pobles del mar’, canvis climàtics regionals o una combinació de tots o alguns d’aquests factors. Amb la misteriosa fi de la cultura micènica i el famós ‘col·lapse de l’edat del bronze’ que va tenir lloc a l’Egeu i a bona part de la Mediterrània, va venir ‘la decadència’ o ‘edat fosca’ (unes etiquetes una mica exagerades per a un període que no devia ser tan decadent) i, malgrat que alguns emplaçaments van començar a revifar a partir del s. X aC, caldrien uns quants segles més abans que la cultura grega no recuperés la seva resplendor durant l’edat del bronze recent.
La civilització micènica va inspirar els grecs arcaics i clàssics de tal manera que a partir del s. VIII aC l’edat del bronze es considerava una edat d’or en la qual la gent respectava els déus, els guerrers eren més braus i la vida en general era menys complicada i més decent. Noms de llegenda com Agamèmnon, Menelau, Aquil·les i Odisseu (tots grecs micènics) van ser immortalitzats amb estàtues, ceràmica pintada i literatura èpica com la Ilíada d’Homer, que relata la història de la gran guerra de Troia, un mite possiblement basat en conflictes reals entre els micènics i els hitites.
