L'arquitectura de l'antic Egipte normalment s'associa a les piràmides de Gizeh, però en realitat era molt diversa i inclou des d'edificis administratius, temples, tombes i palaus, fins a les cases privades de la noblesa i el poble baix. La decoració de totes aquestes estructures també variava segons la seva finalitat i els recursos del constructor.
Malgrat tot, les piràmides són el símbol que més destaca de l'antic Egipte. Tot i que altres civilitzacions, com ara els maies i els xinesos, també van construir edificis amb la mateixa forma, avui dia la piràmide és sinònim d'Egipte per a gairebé tothom. Mil·lennis després de la seva construcció, les piràmides de Gizeh encara són uns monuments impressionants. El coneixement i les habilitats que van caldre per a edificar-les s'havien anat acumulant segles abans.
No obstant això, les piràmides no són el punt culminant de l'arquitectura egípcia antiga: només són una de les expressions més antigues i més conegudes d'una cultura que més endavant va crear edificis, monuments i temples igualment d'intrigants.
Sis mil anys d'història
La història de l'antic Egipte comença abans del període predinàstic (c. 6000-3150 aC) i continua fins al final de la dinastia ptolemaica (323-30 aC). Els artefactes i l'evidència de sobrepastura a l'àrea coneguda avui com a desert del Sàhara ens permeten datar les primeres habitacions humanes vora el 8000 aC. Els egipcis del període dinàstic inicial (c. 3150-2613 aC) van emprar el coneixement dels qui els havien precedit i van desenvolupar l'art i l'arquitectura predinàstics encara més.
La primera piràmide d'Egipte, la piràmide esglaonada de Djoser a Sakkara, va ser bastida al final del període dinàstic inicial, i si comparem tot el complex que l'envolta amb les mastabes construïdes en segles anteriors, podem observar fins a quin punt els egipcis havien avançat en el camp del disseny i la construcció arquitectònica. És igualment impressionant, però, la relació que hi ha entre aquests grans monuments i els que els van venir després.
Les piràmides de Gizeh estan datades del Regne Antic (c. 2613-2181 aC) i representen el punt culminant del talent i l'habilitat d'aquella època. Malgrat tot, a la història de l'antic Egipte encara li faltava molt de camí per recórrer i a mesura que van deixar de construir piràmides, els egipcis es van concentrar més en els temples. Molts dels temples dels quals encara hi ha ruïnes intactes, com ara el complex religiós d'Amon-Ra a Karnak, infonen tant de respecte com les piràmides de Gizeh, i a tots i cadascun d'ells, tant els més humils com els més impressionants, s'hi constata una atenció per al detall i una consciència de la bellesa estètica i la funcionalitat pràctica que els converteix en obres d'art arquitectòniques. Aquestes estructures encara són ben conegudes avui dia perquè van ser concebudes, dissenyades i bastides per tal d'explicar una història eterna que encara relaten a qui les visita.
L'arquitectura egípcia i la creació del món
Segons la religió egípcia, al principi del temps només hi havia les aigües turbulentes de l'obscur caos. D'aquestes aigües primordials en va emergir una muntanya de terra seca coneguda com a ben-ben, al voltant de la qual les aigües es van arremolinar. Al damunt de la muntanya es va encendre el déu Atum, que sotjava la foscor i se sentia sol; llavors, va copular amb si mateix i la creació va començar.
Gràcies a Atum l'univers conegut va aparèixer: el cel a dalt i la terra a baix. Per mitjà de la seva progènie també va crear els éssers humans (malgrat que en algunes versions la deessa Neith hi té un rol). Tant el món com tot el que coneixien els humans es va originar a partir de l'aigua, de la xafogor, de la humitat, l'ambient que era tan familiar als egipcis del delta del Nil. Els déus i les deesses ho havien creat tot, i aquestes divinitats eren presents en el dia a dia a través de la natura.
Quan el Nil creixia i dipositava a la riba el llim del qual les collites depenien, era el déu Osiris qui obrava. Quan el sol es ponia al capvespre, era el déu Ra en la seva barca que baixava a l'inframon, i la gent participava de bon grat en els rituals per assegurar-se que el déu sobrevisqués als atacs del seu enemic Apofis i tornés a sortir l'endemà al matí. La deessa Hathor era present als arbres, Bastet guardava els secrets de les dones i protegia la casa, Thot ensenyava a llegir i a escriure i Isis, tot i ser una gran i poderosa dea, també havia estat mare soltera i havia criat el seu fill Horus als aiguamolls del Delta i, per tant, vetllava per les mares de la Terra.
Les vides dels déus eren un reflex de les dels humans, i els egipcis els honoraven en vida a través de l'artesania. Els egipcis creien que els déus havien atorgat al poble de l'antic Egipte el món més perfecte possible; tan perfecte que, de fet, duraria per sempre més. El més enllà era simplement una continuació de la vida a la Terra. No ens ha de sorprendre, doncs, que quan aquesta gent va construir els seus grans monuments, hi va imbuir aquest sistema de creences. L'arquitectura de l'antic Egipte ens explica la història de la relació entre les persones, la seva terra i els seus déus. La simetria de les estructures, les inscripcions, el disseny interior, tot reflecteix el concepte d'harmonia (ma'at), que era central en el sistema de valors de l'antic Egipte.
Els períodes predinàstic i dinàstic inicial
Durant el període predinàstic d'Egipte apareixen imatges de déus i deesses a l'escultura i a la ceràmica, però la tècnica no està prou desenvolupada per a poder erigir monuments enormes en honor als líders o les divinitats. Hi ha proves que en aquest període hi ha alguna mena de forma de govern, però segurament devia ser regional i tribal, res a veure amb el govern central que apareix més endavant durant el Regne Antic.
Les cases i les tombes del període predinàstic es van construir amb maons de tova (argila i sorra barrejades i assecades al sol), una tècnica que es va continuar practicant durant tota la història d'Egipte. Les cases eren estructures fetes de canyes i palla, els murs de les quals s'omplien de fang abans de l'invent del maó. Aquests primers edificis eren circulars o ovals, i quan es van començar a fer servir els maons, van esdevenir quadrats o rectangulars. Les comunitats naixien de la necessitat de protegir-se dels elements, les feres salvatges i els forasters, i van acabar esdevenint ciutats envoltades de muralles.
A mesura que la civilització es desenvolupava, l'arquitectura també avançava i van aparèixer les finestres i les portes fetes amb marcs de fusta. A Egipte de fusta en aquella època n'hi havia en abundància, però no n'hi havia prou per a poder ser un material de construcció a gran escala. La casa oval feta de tova es va convertir en la casa rectangular amb un sostre de volta, un jardí i un pati. L'ús de la tova també es pot apreciar a les tombes, el disseny de les quals va esdevenir més elaborat i detallat durant el període dinàstic inicial a Egipte. Aquestes primeres tombes oblongues (mastabes) es van continuar construint amb tova, però en aquesta època ja es començava a treballar la pedra per erigir els temples en honor als déus. A la segona dinastia egípcia (c. 2890-c. 2670 aC) van començar a aparèixer monuments de pedra (esteles) juntament amb els temples.
Els obeliscs, monuments de pedra de quatre costats molt alts i acabats en punta, també es van començar a veure a la ciutat d'Heliòpolis en aquesta època. L'obelisc egipci (conegut també com a tehen, obelisc és el nom grec) és un dels millors exemples de l'arquitectura egípcia que representa la relació entre els déus i la gent, perquè sempre eren erigits en parella i es creia que per cada dos monuments construïts a la terra, se n'erigien alhora dos d'idèntics als cels. Extreure la pedra, tallar-la, transportar-la i construir l'obelisc requeria una gran tècnica i una quantitat ingent de mà d'obra, cosa que va permetre als egipcis aprendre a moure objectes molt pesants per molts quilòmetres i desenvolupar les tècniques de tallar pedra. Dominar l’art de treballar-la va preparar l'arquitectura egípcia per al següent salt: la piràmide.
El complex funerari de Djoser a Sakkara va ser concebut pel seu visir i arquitecte en cap Imhotep (c. 2667-c. 2600 aC), que va dissenyar una gran mastaba per al seu rei feta de pedra. La piràmide de Djoser no és una «piràmide de debò», sinó que és un cúmul de mastabes apilonades una sobre de l'altra que rep el nom de «piràmide esglaonada». Així i tot, construir-la va ser una fita impressionant que no s'havia aconseguit mai abans. L'historiador Desmond Stewart en parla així:
La piràmide esglaonada de Djoser a Sakkara és un d'aquells assoliments que, vist amb retrospectiva, sembla inevitable arribar-hi, però que hauria estat impossible si no hi hagués hagut un geni que volia experimentar. Sabem que l'oficial reial Imhotep era un geni no per la llegenda grega, la qual l'identificava amb el déu de la medicina Asclepi, sinó per les troballes que han fet els arqueòlegs a la seva piràmide impressionant. Les investigacions han demostrat que a cada etapa de la construcció Imhotep estava disposat a experimentar en noves direccions. La primera innovació va ser construir una mastaba que no fos oblonga, sinó quadrada. La segona tenia a veure amb el material amb el qual construïa. (citat a Nardo, 125)
La construcció de temples havia fet que els egipcis ja estiguessin familiaritzats amb la talla de la pedra, si bé de manera modesta. Imhotep va imaginar el mateix, però a gran escala. Les primeres mastabes havien estat decorades amb inscripcions i incisions que representaven canyes, plantes i altres motius naturals; Imhotep volia continuar aquesta tradició amb un material més durador. La seva alta i soberga piràmide-mastaba tindria el mateix simbolisme i tocs delicats que les tombes més modestes que l'havien precedida i, encara millor, tot estaria treballat en pedra en comptes de tova. L'historiador Mark van de Mieroop en parla:
Imhotep va reproduir amb la pedra el que abans s'havia construït amb altres materials. La part exterior del mur tenia els mateixos nínxols que les tombes de tova, les columnes semblaven feixos de canyes i papir i els cilindres de pedra de les llindes de les portes representaven paravents de canya enrotllats. Hi havia molta experimentació, cosa que és especialment palesa en la construcció de la piràmide al centre del complex. Va tenir diferents dissenys amb formes de mastaba abans de ser la primera piràmide esglaonada de la història feta amb sis nivells de mastabes una damunt de l'altra... El pes ingent de les pedres era un repte per als constructors, que les van col·locar inclinades cap endins per tal d'evitar que el monument s'enderroqués. (56)
Quan es va completar, la piràmide esglaonada feia 62 m d'altura i era l'estructura més alta del seu temps. El complex del voltant incloïa un temple, patis, capelles i les estances per als sacerdots; s'estenia al llarg de 16 hectàrees i estava envoltat per un mur de 10,5 m d'alçària. El mur tenia tretze portes falses entallades i només n'hi havia una de debò, entallada a la punta sud-est. Tot el mur estava encerclat per una fossa que feia 750 m de llargada i 40 m d'amplada.
La tomba de Djoser estava col·locada a sota de la piràmide, al fons de tot d'una cavitat de 28 m. Les parets de la cambra de la tomba eren de granit, però per arribar-hi calia travessar passadissos laberíntics, tots decorats amb pintures i relleus vívids i entapissats amb rajoles; alguns menaven a altres estances, d'altres a culs de sac plens de recipients de pedra on hi havia gravats els noms d'antics reis. Aquest laberint es va construir, per descomptat, per protegir la tomba i els objectes funeraris del rei, però malauradament no va poder foragitar els saquejadors de tombes i la tomba va ser profanada en algun moment de l'antiguitat.
La piràmide esglaonada de Djoser incorpora els elements més importants de l'arquitectura egípcia: la simetria, l'equilibri i la grandesa, que representaven els valors essencials de la cultura. La civilització egípcia es basava en el concepte de ma'at (l'harmonia, l'equilibri), que era decretat pels déus. L'arquitectura de l'antic Egipte, sia a gran o petita escala, sempre representava aquests ideals. Als palaus fins i tot s'hi construïen dues entrades, dues sales del tron i dues sales de recepció per tal de mantenir en el disseny la simetria i l'equilibri que representaven l'Alt Egipte i el Baix Egipte.
El Regne Antic i les piràmides
Les innovacions d'Imhotep van anar més enllà gràcies als reis de la dinastia IV del Regne Antic. Durant molt de temps s'ha pensat que l'últim rei de la dinastia III, Huni (c. 2630-2613 aC), va ser qui va iniciar els projectes d'enorme envergadura del Regne Antic, com ara la piràmide de Meidum, però aquest honor és per al primer rei de la dinastia IV, Snefrú (aprox. 2613-2589 aC). L'egiptòloga Barbara Watterson escriu, «Snefrú va donar el tret de sortida de l'època daurada del Regne Antic, les seves fites més importants són les dues piràmides que van bastir per a ell a Dahšur» (50-51). Snefrú va començar els seus projectes amb la piràmide de Meidum, que ara es coneix com a «piràmide col·lapsada» o, localment, «piràmide falsa», a causa de la seva forma, perquè s'assembla més a una torre que a una piràmide; el revestiment exterior reposa ara en una muntanya de grava al seu voltant.
La piràmide de Meidum és la primera piràmide de debò que es construeix a Egipte. Una «piràmide de debò» es defineix com un monument perfectament simètric els esglaons del qual s'han omplert per crear uns costats sense irregularitats que s'afuen. Originalment, qualsevol piràmide començava sent una piràmide esglaonada. La piràmide de Meidum, però, no va durar gaire a causa de les modificacions que es van fer al disseny original d'Imhotep, amb les quals es va fer reposar el revestiment exterior a sobre de fonaments de sorra en comptes de roca, cosa que la va fer col·lapsar. L'opinió dels acadèmics està dividida sobre la data del col·lapse: alguns diuen que va ocórrer durant la construcció; d'altres, que va col·lapsar al llarg del temps.
Els experiments de Snefrú amb la forma de piràmide en pedra li van servir molt bé al seu successor. Kheops (2589-2566 aC) va aprendre dels experiments del seu pare i va enfocar la seva administració a construir la Gran Piràmide de Gizeh, l'última de les set meravelles originals de l'antiguitat. Contràriament a la creença popular que el monument va ser construït per esclaus hebreus, els treballadors egipcis que van construir la Gran Piràmide eren tractats bé i la seva feina era remunerada. La duien a terme com a servei a la comunitat, o bé quan la crescuda del Nil feia impossible treballar els camps. Els acadèmics Bob Brier i Hoyt Hobbs fan notar que:
Si no hagués estat pels dos mesos en què cada any l'aigua del Nil negava les terres de conreu d'Egipte, cosa que deixava sense feina pràcticament tota la mà d'obra, hauria estat impossible fer cap d'aquestes construccions. Durant aquests períodes, un faraó oferia menjar a canvi de feina i de la promesa d'un tracte favorable en el més enllà, on regnaria tal com ho feia en aquest món. Dos mesos l'any desenes de milers d'obrers de tot el país es reunien per transportar els blocs de pedra que uns treballadors fixos havien extret durant la resta de l'any. Els capatassos organitzaven els homes en equips per transportar les pedres damunt de trineus, uns dispositius més adequats que els vehicles amb rodes per transportar objectes pesants damunt la sorra. Una carretera, lubricada amb aigua, feia més fàcil el transport en pujada. Per fixar els blocs no es va fer servir el morter, sinó que es van encastar tan perfectament, que aquestes grans estructures han sobreviscut durant quatre mil anys. De fet, són les úniques meravelles del món antic que romanen dretes. (17-18)
No hi ha cap prova que es fessin servir esclaus hebreus, o esclaus en general, per a la construcció de les piràmides de Gizeh, de la ciutat de Pi-Ramsès o dels altres jaciments importants d'Egipte. L'esclavatge certament ha existit a Egipte al llarg de la història, tal com ha existit en les altres cultures de l'antiguitat, però no era la mena d'esclavatge que s'ha representat popularment a la ficció i a les pel·lícules basades en el llibre de l'Èxode. Els esclaus del món antic podien ser tutors i mestres d'infants, comptables, mainaderes, instructors de dansa, cervesers i fins i tot filòsofs. Els esclaus a Egipte o bé eren captius de campanyes militars o bé eren gent que no podia eixugar els seus deutes; aquesta gent normalment treballava a les mines i a les pedreres.
Els homes i les dones que van treballar a la Gran Piràmide vivien en habitatges construïts a la zona per l'estat (tal com van descobrir Lehner i Hawass l'any 1979), i eren ben remunerats pels seus esforços. Com més especialitzat era un obrer, més alt era el salari. El resultat de la seva feina encara deixa la gent bocabadada avui dia. La Gran Piràmide de Gizeh és l'única meravella que roman de les set meravelles de l'antiguitat, i no és fortuït: fins que no es va construir la torre Eiffel l'any 1889, la Gran Piràmide era l'estructura construïda per l’home més alta del món. L'historiador Marc van de Mieroop escriu que:
La mida ens deixa esbalaïts: fa 146 m d'alçària i 230 m de base. Es calcula que devia contenir vora 2.300.000 de blocs de pedra d'un pes mitjà de dues tones i tres quarts, i alguns en devien pesar fins a setze. Kheops va governar vint-i-tres anys segons el Cànon Reial de Torí, cosa que vol dir que durant el seu regnat s'havien d'extreure, transportar, polir i col·locar al seu lloc 100.000 blocs l'any, vora 285 blocs cada dia o un bloc cada dos minuts durant el dia. Una construcció amb una planificació gairebé impecable. Els costats estaven orientats exactament cap als punts cardinals, i els angles feien noranta graus justos. (58)
La segona piràmide construïda a Gizeh pertany al successor de Kheops, Kefren (2558 aC-2532 aC), a qui també se li atribueix la construcció de la Gran Esfinx de Gizeh. La tercera piràmide pertany al seu successor, Micerí (2532-2503 aC). Una inscripció d'aproximadament l'any 2520 aC ens explica com Micerí va anar a inspeccionar la piràmide i va assignar cinquanta obrers a la construcció d'una tomba per al seu oficial, Debhen. A una part de la inscripció hi diu: «Sa Majestat ha manat que cap home ha de ser obligat a fer treball forçós i que l'indret de construcció s'ha de netejar de detritus» (Lewis, 9). Aquesta pràctica era força habitual a Gizeh, on els reis encarregaven tombes per als amics i oficials preferits.
L'altiplà de Gizeh avui presenta una imatge molt diferent de la que devia tenir durant el Regne Antic. No era l'indret solitari a la vora del desert d'avui, sinó que era una necròpoli de mida considerable que tenia botigues, fàbriques, mercats, temples, cases, jardins públics i nombrosos monuments. La Gran Piràmide es va revestir amb una capa exterior de pedra calcària relluent, i s’alçava al bell mig d'una petita ciutat, visible de quilòmetres lluny.
Gizeh era una comunitat autosuficient els habitants de la qual eren obrers del govern, però la construcció dels enormes monuments durant la dinastia IV va ser molt costosa. La piràmide i el complex de Kefren són una mica més petits que els de Kheops; i els de Micerí, que els de Kheops. Això es deu al fet que a mesura que es construïen més piràmides durant la dinastia IV, els recursos anaven minvant. El successor de Micerí, Shepseskaf (2503-2498 aC), va ser enterrat en una modesta mastaba a Sakkara.
El cost de les piràmides no era només econòmic, sinó també polític. En aquella època Gizeh no era l'única necròpoli d'Egipte, i calia que algú vetllés per tots aquells llocs i els administrés. Aquest rol pertocava als sacerdots. A mesura que les necròpolis creixien, també creixien el poder i la riquesa dels sacerdots i els governadors regionals (els nomarques) que presidien els diferents districtes d'aquests llocs.
Els darrers reis del Regne Antic van fer bastir temples (o piràmides a escala molt més petita) perquè eren més assequibles. La preferència del temple sobre la piràmide mostrava un canvi més profund de les sensibilitats, que tenia a veure amb el poder creixent de la classe sacerdotal: els monuments ja no es construïen en honor a un determinat rei, sinó en honor a un déu específic.
El Primer Període Intermedi i el Regne Mitjà
El poder dels sacerdots i els nomarques, així com altres factors, van provocar el col·lapse del Regne Antic. Egipte entrava en el període conegut com a Primer Període Intermedi (2181-2040 aC), en el qual les diferents regions pràcticament es van governar a si mateixes. Els reis encara regnaven de Memfis estant, però no tenien cap influència.
El Primer Període Intermedi d'Egipte s'ha descrit tradicionalment com un període de declivi perquè no s'hi van erigir grans monuments i la qualitat de l'art es considera inferior a la del Regne Antic. En veritat, però, l'art i l'arquitectura eren simplement diferents, no pitjors. En el Regne Antic, les feines arquitectòniques les finançava l'estat, perquè era art, i, per tant, tot era més o menys uniforme i reflectia les preferències de la reialesa. En el Primer Període Intermedi, els artistes i arquitectes regionals eren lliures d'explorar diferents estils i formes. La historiadora Margaret Bunson escriu que:
Sota els nomarques, l'arquitectura va sobreviure al col·lapse del Regne Antic. El seu mecenatge va continuar fins al Regne Mitjà, i va permetre la construcció de llocs tan remarcables com Beni Hassan (c. 1900 aC), amb les seves tombes excavades a la pedra i les grans capelles completades amb murs pintats i pòrtics amb columnes. (32)
Quan Mentuhotep II (c. 2061-2010 aC) va unir tot Egipte sota el control tebà, el mecenatge reial de l'art i l'arquitectura es va recuperar, però, a diferència del Regne Antic, la varietat i l'expressió personal es van encoratjar. L'arquitectura del Regne Mitjà, que va començar amb el gran complex funerari de Mentuhotep a Dayr al-Baḥrī a prop de Tebes, és alhora grandiosa i personal.
Sota el regnat de Sesostris I (c. 1971-1926 aC), el gran temple d'Amon-Ra a Karnak es va començar a bastir després que el monarca fes erigir una modesta estructura al lloc. Aquest temple, com tots els del Regne Mitjà, van ser construïts amb pati exterior, sales amb columnates que menaven als vestíbuls i les cambres rituals, i una capella interior que allotjava l'estàtua d'un déu. En aquests llocs també s'hi van construir llacs sagrats, i l'efecte general era una representació simbòlica del començament del món i el funcionament harmònic de l'univers. Bunson escriu que:
Els temples eren estructures religioses que es consideraven «l'horitzó» d'un ésser diví, el lloc on el déu apareix durant la creació. Per tant, cada temple estava connectat al passat, i els rituals que s'hi duien a terme a dins eren fórmules transmeses durant generacions. El temple també era el mirall de l'univers i una representació del món primitiu en el començament de la creació. (258)
Les columnes eren una característica important del simbolisme del complex del temple. No estaven dissenyades només per aguantar la teulada, sinó que també aportaven significat a l'obra. Alguns dels nombrosos i diferents dissenys eren el de feixos de papir (columnes esculpides que s'assemblaven a les canyes de papir); el disseny de lotus, popular durant el Regne Mitjà, amb capitells que s'obren com una flor de lotus; la columna de capoll, amb el capitell que sembla una flor encara closa; i la columna Djed, que és probablement la més famosa de la sala Heb Sed del complex piramidal de Djoser, i es va fer servir tant en l'arquitectura egípcia, que es pot trobar arreu del país. El Djed era un antic símbol que representava l'estabilitat i es feia servir sovint en les columnes, sia a la base o al capitell (perquè així sembli que el Djed aguanta el cel), sia com a columna sencera.
Durant el Regne Mitjà les cases i altres edificis encara es construïen de tova. Els minerals només s'empraven per als temples i els monuments, i normalment eren pedra calcària, pedra arenosa o, en alguns casos, granit, el treball del qual era el que requeria més habilitat artesanal. Una obra d'art poc coneguda del Regne Mitjà que es va perdre fa molt de temps és el complex piramidal d'Ammenemes III (o Amenemhat III) (c. 1860-1815 aC) a la ciutat d'Hawara.
El complex era enorme: tenia dotze grans sales, una davant de l'altra i totes plenes de columnates i passatges interiors tan intricats, que Heròdot en deia «el laberint». Les sales i els vestíbuls estaven connectats per encara més passadissos i columnates, i un visitant que caminés per un passadís que coneixia, però que girés on no tocava, podia anar a parar en una àrea del complex completament diferent d'on volia anar.
Camins que no es paraven d'entrecreuar i falses portes segellades amb pedra servien per a confondre i desorientar el visitant per tal de protegir la cambra funerària central de la piràmide del rei. Es diu que la cambra s'havia fet a partir d'un sol bloc de granit que pesava 110 tones. Heròdot sostenia que era més impressionant que qualsevol altra meravella que havia vist mai.
Segon Període Intermedi i Regne Nou
Reis com Ammenemes III de la dinastia XII van aportar molt a l'art i l'arquitectura egípcies, i la seva política es va continuar durant la dinastia XIII. Malgrat això, la reialesa de la dinastia XIII era més feble i governava pitjor, així que, el poder del govern central va anar minvant gradualment fins al punt que forasters com els hikses van ascendir al poder al Baix Egipte mentre els nubis conquerien part de les terres meridionals. Aquesta època es coneix com a Segon Període Intermedi d'Egipte (c. 1782-1570 aC), durant el qual hi va haver una regressió en el camp artístic.
Els hikses van ser expulsats definitivament d'Egipte per Amosis I de Tebes (c. 1570-1544 aC), el qual va fortificar les fronteres meridionals contra els nubis i que va donar el tret de començament a l'època coneguda com a Regne Nou d'Egipte (1570-1069 aC). En aquest període es van tornar a aconseguir assoliments arquitectònics impressionants per primer cop des del Regne Antic. De la mateixa manera que els visitants moderns romanen astorats i intrigats davant del misteri rere la construcció les piràmides de Gizeh, també hi romanen davant del complex funerari d'Hatšepsut, el temple d'Amon a Karnak, totes les construccions d'Amenofis III i els magnífics edificis de Ramsès II com Abu Simbel.
Els governants del Regne Nou van fer bastir edificis de gran envergadura per tal de reflectir el nou estatus imperial d'Egipte. Egipte no havia patit mai el control foraster com havia passat amb els hikses, així que un cop expulsats, Amosis I va començar a dur a terme una sèrie de campanyes militars per crear zones coixí al voltant de les fronteres d'Egipte. Aquestes àrees van ser expandides pels seus successors, sobretot per Tuthmosis III (1458-1425 aC), fins que Egipte va controlar un imperi que s'estenia des de Síria passant pel Llevant, Líbia i arribava fins a Núbia. Egipte va esdevenir immensament rica durant aquest període i tota aquesta riquesa es va invertir en temples, complexos funeraris i monuments.
La més gran d'aquestes construccions és el temple d'Amon-Ra a Karnak. Com tots els altres temples d'Egipte, el temple d'Amon-Ra explicava una història del passat, de la vida de la gent, i honorava els déus, però va estar permanent en construcció perquè cada faraó del Regne Nou hi afegia més coses. El jaciment fa 80 hectàrees i té una sèrie de pilons (unes portalades massisses que s'afuen fins a unes cornises) que menen a patis, sales i temples més petits.
El primer piló dona a un ample pati que incita al visitant a prosseguir. El segon piló dona a la sala hipòstila, que fa 103 m per 52 m. La sala s'aguanta gràcies a 134 columnes de 22 m d'alçària i 3,5 m de diàmetre. Els acadèmics calculen que es podrien encabir tres catedrals de Notre-Dame només a dins del temple principal. Bunson comenta que:
Karnak encara és el complex religiós més extraordinari que s'ha construït a la Terra. A dins de les 250 hectàrees hi ha temples, capelles, obeliscs, columnes i estàtues construïdes al llarg de dos mil anys que incorporen les millors característiques de l'art i l'arquitectura egipcis i conformen aquest gran monument històric de pedra. (133)
Com tots els altres temples, Karnak és un model d'aquesta arquitectura simètrica que sembla que s'elevi orgànicament de la Terra al cel. La gran diferència entre aquesta estructura i qualsevol altra és l'enorme escala i l'abast de la visió amb la qual es va construir. Cada faraó que contribuïa a la construcció hi afegia millores més grans que les dels predecessors, però respectava els qui l’havien precedit.
Quan Tuthmosis III hi va fer construir la seva sala de festa, segurament devia fer treure monuments i edificis d'antics reis, els quals va honrar amb una inscripció. Tots els temples simbolitzen la cultura i les creences egípcies, però Karnak ho fa amb lletres ben grans, de fet gairebé literalment amb les inscripcions. Als murs i les columnes del temple de Karnak encara s’hi poden llegir milers d'anys d'història.
Com tots els altres faraons, Hatšepsut (1479-1458 aC) va contribuir a engrandir Karnak, però també va encarregar unes construccions tan belles i esplendoroses, que alguns reis posteriors se'n van apropiar l'autoria. D'entre les més extraordinàries hi ha el temple funerari de Deir el-Baḥarī a prop de Luxor, que incorpora totes les característiques de l'arquitectura de temple del Regne Nou a gran escala: un desembarcador a prop de l'aigua, astes de bandera (relíquies del passat), pilons, patis d'entrada, sales hipòstiles i un santuari. El temple està construït en tres nivells que arriben fins als 29,5 m d'alçària, i l'edifici encara deixa estupefacta la gent que el visita.
Amenofis III (1386-1353 aC) va fer construir tants monuments per tot Egipte, que els primers acadèmics van calcular que devia haver regnat durant molts anys. Amenofis III va encarregar més de 250 edificis, monuments, esteles i temples. El seu complex funerari era custodiat pels colossos de Mèmnon, dues estàtues que feien 21,3 m d'alçària i que pesaven 700 tones cada una. El seu palau, que rep el nom de Malqata i s'estén per 30.000 m² (30 ha), estava ricament decorat i proveït de tota mena de mobiliari a totes les sales del tron, apartaments, cuines, biblioteques, sales de conferència, sales de festa i tota la resta d'habitacions.
Malgrat que Amenofis III és famós pel seu regne pròsper i els edificis monumentals, el faraó Ramsès II (1279-1213 aC) és encara més conegut. Malauradament, això es deu al fet que se l'identifica sovint amb el faraó sense nom del llibre de l'Èxode, i el seu nom ha esdevingut famós a través de les adaptacions cinematogràfiques de la història que s'ha repetit fins a l'avorriment amb la línia d'Èxode 1:11, en la qual es menciona que els esclaus hebreus van construir les ciutats de Pithom i Pi-Ramsès.
Malgrat això, molt abans que l'autor de l'Èxode s'inventés aquesta història Ramsès II era famós per les proeses militars, un govern eficient i les magnífiques construccions que va fer bastir. La ciutat de Pi-Ramsès ('ciutat de Ramsès') al Baix Egipte era molt elogiada pels escribes egipcis i els visitants forasters, però el temple d'Abu Simbel és la seva obra mestra. El temple, tallat directament al penya-segat de roca, fa 30 m d'alçària i 35 m de llargada, i té quatre colossos que flanquegen l'entrada, dos a cada banda, i que representen Ramsès II assegut al tron; cada un fa 20 m d'alçària.
A sota d'aquestes estàtues gegants n'hi ha de més petites (però més grans que les persones) que representen Ramsès que conquereix els enemics: els nubis, els libis i els hitites. Hi ha altres estàtues que representen els membres de la seva família i diversos déus protectors i símbols de poder. A dins del temple, just després de l'entrada central que hi ha entre els colossos, s'hi poden veure tots els relleus que el decoren, els quals mostren Ramsès i Nefertari que reten homenatge als déus.
Abu Simbel està perfectament alineat cap a l'est per tal que dos cops l'any, el 21 de febrer i el 21 d'octubre, el sol entri directament el santuari interior i il·lumini les estàtues de Ramsès II i el déu Amon. Aquesta és una altra característica de l'arquitectura egípcia antiga que és present a gairebé la majoria de grans temples i monuments: l'alineació amb els astres. De les piràmides de Gizeh fins al temple d'Amon a Karnak, els egipcis orientaven els edificis seguint els punts cardinals i tenint en compte els fenòmens astronòmics.
El nom egipci per a la piràmide era mer, que significa 'lloc de l'ascensió' (piràmide ve del grec pyramis, que significa 'pastís de blat', perquè els recordava aquesta forma), ja que es creia que la forma de la mateixa estructura permetria al rei mort d'enlairar-se cap a l'horitzó més fàcilment per tal de començar la següent fase de la seva existència al més enllà. De la mateixa manera, els temples estaven orientats per convidar el déu del santuari interior a entrar i, per descomptat, per permetre-li la sortida quan volia tornar al seu reialme celestial.
Període tardà i dinastia ptolemaica
La prosperitat del Regne Nou va anar minvant a mesura que els sacerdots d'Amon a Tebes guanyaven més poder i riquesa que el faraó, alhora que Egipte era governat per reis cada cop més febles. En temps de Ramsès XI (c. 1107-1077 aC), el govern central a Pi-Ramsès era totalment impotent i els summes sacerdots de Tebes posseïen tot el poder.
El Període Tardà de l'antic Egipte es caracteritza per les invasions dels assiris i els perses abans de l'arribada d'Alexandre el Gran l'any 331 aC. Es diu que Alexandre va dissenyar ell mateix la ciutat d'Alexandria i que després en va encomanar la construcció als subordinats mentre ell continuava conquerint territoris. Alexandria va esdevenir la joia d'Egipte gràcies a la seva magnífica arquitectura, i va arribar a ser un gran centre cultural i d'ensenyança. L'historiador Estrabó (63 aC-21 dC) la va lloar en una de les seves visites:
La ciutat té unes instal·lacions públiques excel·lents i uns palaus reials que constitueixen una quarta o fins i tot una tercera part de tota l'àrea. Car cada cop que un rei vol, per amor a l'esplendor, afegir ornaments als monuments públics, mana de bastir de la seva butxaca una residència nova en addició a les que ja hi ha. (1)
Alexandria va esdevenir una ciutat impressionant que Estrabó va lloar a l'època de la dinastia ptolemaica (323-30 aC). Ptolemeu I (323-285 aC) va fer començar l'edificació de la biblioteca d'Alexandra i el temple conegut com a Serapeu, els quals van ser completats per Ptolemeu II (285-246 aC), que també va fer construir el famós far d'Alexandria, una de les set meravelles del món.
Els primers governants de la dinastia ptolemaica van mantenir les tradicions de l'arquitectura egípcia tot barrejant-les amb les pràctiques gregues per crear edificis, monuments i temples impressionants. La dinastia es va acabar amb la mort de l'última reina, Cleòpatra VII (69-30 aC), i el país va ser annexionat a Roma.
Així i tot, l'herència dels arquitectes egipcis perviu a través dels monuments que van deixar. Les majestuoses piràmides, temples i monuments d'Egipte encara ara inspiren i intriguen qui les visita. Imhotep i tots els qui el van succeir van concebre uns monuments de pedra que desafiarien el pas del temps i mantindrien viu el seu llegat. La popularitat duradora d'aquestes estructures avui recompensa aquesta visió i demostra que han assolit plenament l'objectiu.
