Les saturnals (saturnalia) eren unes festivitats romanes dedicades el déu de l'agricultura Saturn, celebrades entre el 17 de desembre i el 23 de desembre de cada solstici d'hivern. El seu origen es trobava en rituals agrícoles arcaics, i eren unes festivitats en les quals els romans es feien regals, s'intercanviaven rols socials i es donaven a la disbauxa. Això va fer que fossin una de les celebracions més populars del calendari romà, i certament eren les més alegres. Les similituds amb el Nadal cristià, tant de les festivitats en si com de les dates, indiquen una forta influència sobre la celebració cristiana.
Saturn
La figura central de les saturnals era el déu que els donava nom, Saturn, una divinitat força misteriosa de la religió romana. Les representacions artístiques que se n'han conservat el mostren amb la cara tapada per un vel i empunyant una falç o un ganivet d'esporgar, cosa que suggereix una relació estreta entre l'agricultura, especialment la de gra, i el déu. Amb reminiscències de les divinitats indígenes italianes, se'l considerava una divinitat primordial que havia ensenyat els humans a cultivar, i probablement també era una versió romana del déu grec Cronos. Es creia que havia governat el món durant una època daurada de bonança i felicitat, cosa que explica la frivolitat general de les festivitats.
Les saturnals
Tot i que Livi assegura que les festivitats es van començar a celebrar a principis del s. V aC, hi ha evidències que demostren que se celebraven molt abans. A més a més, les saturnals gaudiren d'una longevitat robusta: Macrobi les descriu en la seva famosa obra homònima del s. V dC, tot fent-les servir com a tema del diàleg on els protagonistes es lamenten amb nostàlgia de l'antiga prominència dels rituals pagans romans abans de l'adveniment del cristianisme.
Tot i que originalment duraven un sol dia, es van acabar ampliant fins a una setmana sencera en temps de la república tardana. August va reduir-ne la durada a només tres dies, però el seu successor Calígula les va ampliar a cinc dies, i pel que sembla, malgrat els decrets oficials, a la pràctica la gent les celebrava tota la setmana.
Les saturnals les presidia un rei, escollit especialment per a l'ocasió, conegut com a saturnalicius princeps o 'príncep de les saturnals'. De vegades també se l'anomenava 'senyor de la disbauxa', perquè se l'escollia d'entre els membres més humils d'una llar i se li donava permís per comportar-se com li plaïa i fer fins i tot petites entremeliadures. Era un període de festa en què la gent es regalava dons els uns als altres i en què els esclaus podien gaudir de les llibertats que els ciutadans romans tenien, i per tant podien apostar, emborratxar-se en públic i treure's la capa de decòrum que havien de mantenir durant tota la resta de l'any. Els ciutadans es posaven roba més informal (synthesis) en comptes de l'habitual toga, i en general hi havia banquets, gresca, jocs i festa per a tothom. Tot això feia de les saturnals les festivitats més alegres del calendari romà; Catul mateix les va descriure com «el millor moment de tots».
Una de les peculiaritats de les saturnals no era només la simple laxitud dels rígids rols socials, sinó també la seva inversió, i la inversió de les convencions socials amb la qual, per exemple, els amos duien el barret de feltre dels llibertins (pilleus) i havien de servir (o com a mínim menjar-hi) els seus esclaus, que tenien el permís per fer el que volguessin, fins i tot mostrar un deix d'insolència. Aquesta característica de les festivitats era potser una manera d'alleujar les tensions que s'acumulaven a causa de les convencions socials estrictes de la societat romana.
La cloenda de les celebracions la solia marcar la compravenda i obsequi d'espelmes, figues en gelatina i, particularment, figuretes de terracota anomenades sigilla, que es venien en un mercat especial, el sigillaria. La fira devia el seu nom a l'últim dia de les festivitats, quan tradicionalment la gent donava diners als seus empleats perquè es poguessin comprar el gènere barat que oferia el mercat.
Temple de Saturn
El punt central de les saturnals era el temple dedicat a Saturn a la zona nord-oest del fòrum romà. La primera capella consagrada al déu va ser l'Ara Saturni (altar de Saturn), reemplaçat per un temple construït pel dictador Titus Taci vora el 497 aC. Aquest temple va ser reemplaçat pel temple de Saturn el s. IV aC, vuit columnes del qual romanen encara avui en dia dempeus. A banda de la seva funció religiosa, durant la república el temple també va servir per a guardar-hi els fons públics (aerarium), un rol que va conservar, si bé amb una funció més limitada, durant el període imperial.
A dins del temple hi havia hagut una estàtua de Saturn, la qual es convertia en el centre d'atenció de les saturnals quan se l'alliberava simbòlicament dels grillons de llana que duia durant la resta de l'any, una altra manifestació de la inversió dels rols socials durant les festivitats. Això ha fet que Saturn s'associï a l'alliberació, una característica certament prominent d'aquestes festivitats en què, si més no durant una setmana, les rígides convencions socials romanes es llençaven als freds vents hivernals.
