Constant II fou emperador bizantí des del 641 fins al 668. També conegut com a Constant Pogonatos (el Barbut), va arribar al tron gairebé de casualitat i el seu imperi va estar marcat per l'avanç del creixent califat àrab. Va intentar posar fi al debat sobre la natura i voluntat de Crist que separava l'Església, però només va aconseguir enemistar-se amb els papes i que els historiadors cristians el desacreditessin de llavors ençà. Com molts dels seus predecessors, va patir innombrables revoltes i usurpacions i va morir a mans d'un assassí mentre es banyava.
Successió
Heracli I va governar com a emperador des del 610, i el seu regnat fou un període molt gris. Va salvar l'imperi de l'hecatombe quan van assetjar Constantinoble l'any 626, però va perdre Jerusalem contra els perses. La victòria a Nínive va redreçar l'imperi, però la nova amenaça era un califat àrab que va fer paleses les seves intencions quan va esclafar l'exèrcit bizantí a Yarmūk l'any 636. Els rumors corrien i deien que els bizantins patien la ira de Déu a causa del casament incestuós de l'emperador amb la neboda Martina.
Quan Heracli I va morir l'any 641, tenia dos hereus que van regnar conjuntament: Heracionas (fill de Martina) i Constantí III (fill de la primera dona d'Heracli I, Eudòxia). Quan Constantí III va morir en circumstàncies misterioses tres mesos més tard, Martina va poder actuar com a regent per al seu fill Heracionas, i fins i tot el va declarar coemperador. Les derrotes a mans dels àrabs van continuar succeint-se, i la imminent caiguda d'Alexandria va permetre a Valentinos Arsakuni, un governador militar de la província d'Opsíkhion, d'aprofitar la impopularitat de Martina i de fer-se amb l'imperi el setembre del 641. Uns quants mesos més tard, una multitud va enderrocar i linxar Valentinos per col·locar un descendent de sang imperial, el fill de Constantí III, Constant II. El llinatge legítim s'havia restaurat, però el nou emperador era un mer infant d'onze anys amb un imperi sumit en el desconcert.
Campanyes militars
Constant II va tenir poc temps per a escalfar el tron perquè, amb el senat com a regent, es va haver d'encarregar del califat àrab, que estava en puixança. Alexandria va caure l'any 642, i l'imperi va patir més pèrdues en el mateix any a Armènia. La caiguda d'Alexandria va ser greu perquè era la província més rica de l'imperi, així com la font més important de cereal. L'any 647 els musulmans van conquerir Cartago i parts de l'Àsia Menor, especialment Caesarea. L'any 649 van atacar Xipre, una de les bases navals més importants de l'imperi, i tot i que van compartir la possessió de l'illa d'aleshores ençà, les tropes del califat van saquejar la capital Constantia (antiga Salamina) i en van destruir els ports.
Creta, Kos i Rodes van caure totes preses de les incursions sarraïnes l'any 654. L'imperi bizantí s'ensorrava per totes bandes, i s'hauria pogut perdonar Constant II si hagués pensat que la situació no podia empitjorar. Però l'any 665 ho va fer. Navegant per la costa sud-occidental de l'Àsia Menor, l'emperador es va horroritzar quan a la batalla dels masts la flota del califat se'ls va tirar al damunt des de la costa de Fènix (avui Finike) a Lícia. De fet, Constant II va escapar tot canviant-se la roba amb un mariner, i tota la flota (i el mariner desgraciat) va acabar al fons del mar.
Aleshores, l'any 656 va arribar una calma inesperada. L'islam es va acarnissar en una sanguinolenta guerra civil que duraria fins a l'any 661 i que el dissuadiria de conquerir altres territoris estrangers. L'any 659 les dues potències van signar un tractat de pau i els bizantins van haver de pagar un ingent tribut. Mentre el califat estava ocupant decidint qui hauria de ser el pròxim califa, Constant II no va perdre el temps i va envair la Grècia septentrional. Els eslaus capturats en aquella campanya van ser forçosament desplaçat a l'Àsia Menor i reclutats a l'exèrcit bizantí. Potser en previsió del que passaria, a la primera oportunitat que van veure 5000 soldats eslaus van desertar i es van passar al bàndol àrab l'any 665. Mentrestant, les campanyes de Constant II contra els llombards a Itàlia l'any 663 no van tenir gaire èxit, per bé que va controlar Sardenya des del 645.
Intervenció religiosa
L'any 648 Constant II va aprovar un edicte imperial, el Typos, amb el qual pretenia apaivagar els opositors al monotelisme (doctrina que creu en una única voluntat de Crist) que hi havia a l'Església, i intentar tallar de soca-rel l'interminable i perniciós debat que havia marcat el cristianisme durant mig segle. Força ambiciós, l'edicte simplement prohibia discutir-ne: s'acomiadaven bisbes i s'assotaven igualment els laics si en parlaven. En la llarga història que va separar les branques oriental i occidental de l'Església per la doctrina eclesiàstica, el papa Martí I va condemnar l'edicte l'any 649.
Els papes tenien molt d'interès a mantenir la seva influència a Constantinoble sobre les qüestions dogmàtiques, i Martí I va excomunicar el bisbe de Constantinoble. En resposta, Constant I va fer que el senat de Constantinoble declarés el papa traïdor i el va exiliar l'any 654 a Quersonès, Crimea, amb l'excusa que havia donat suport a Olympios, el governador rebel de la Ravenna bizantina. Màxim el Confessor, simpatitzant declarat de Martí I i oponent del monotelisme, també va ser exiliat, però a Lazika, a la costa oriental del Mar Negre. No obstant això, Constant II fou rebut pel nou papa Vitalià a Roma en una visita l'any 663. L'emperador va intentar reconciliar-se amb el papa i li va dur dons que incloïen un pal·li o roba d'or. Tot seguit, va desposseir la ciutat de tot el bronze que va poder trobar, espoliant-ne les estàtues i fins i tot agafant les teules de bronze de les esglésies i la coberta de bronze del Panteó.
Mort i successor
L'any 663 Constant II es va establir definitivament a Siracusa, Sicília. L'emperador va contemplar la possibilitat de moure la capital a la seva nova residència per una seguretat major, però evidentment va topar amb l'oposició de l'aristocràcia de Constantinoble, i el senat va fins i tot prohibir a qualsevol membre de la família imperial de reunir-se amb l'emperador a Sicília. El debat es va acabar quan Constant II fou mort a la seva banyera per un dels seus propis soldats el 15 de setembre del 668, amb una arma molt poc gloriosa: una sabonera. No fou gaire popular (tant a casa com a Siracusa), va patir unes quantes rebel·lions, la meitat de l'Església el menyspreava i no va obtenir gaires victòries al camp de batalla, però com a mínim es va encarregar que hi hagués un imperi que els seus successors poguessin heretar. El va succeir el seu fill Constantí IV, que ja havia estat coronat coemperador l'any 654, i que governaria fins a l'any 685.
