La Rus’ de Kíev (862-1242) va ser una federació política medieval situada a les actuals Bielorússia, Ucraïna i part de Rússia (el nom de la darrera prové precisament dels rus, un poble escandinau). El terme Rus’ de Kíev és una designació moderna (segle XIX), però té el mateix significat que ‘terra de Rus’, que és com era coneguda la regió a l’edat mitjana.
Els rus van governar des de l’actual ciutat de Kíiv i, per tant, la Rus' de Kíev simplement volia dir ‘les terres dels rus de Kíev’. Els rus s’esmenten per primer cop als Annales Sancti Bertini, en els quals se’n fa referència en una missió diplomàtica de l’any 839 a Constantinoble a la cort de Lluís I el Piadós (r. 814-840). Els annals afirmen que eren suecs, cosa que és possible, però l’ètnia no s’ha determinat mai del tot.
La història de l’arribada dels rus a l’est es relata per primer cop a la Primera Crònica de Rússia (també coneguda com a Crònica de Nèstor o Relat dels temps passats, c. segle XII). En aquesta obra s’explica com la gent de la zona va proposar als rus (identificats com a vikings escandinaus) que els vinguessin a governar per tal de mantenir l’ordre al país a mitjan segle IX. Tres germans, un dels quals de nom Rurik, van acceptar la invitació i van fundar la dinastia ruríkida, que va durar més de set-cents anys.
Avui dia aquesta versió dels esdeveniments és defensada pels historiadors anomenats «normandistes», que accepten un origen norrè de la dinastia ruríkida, i és criticada pels anomenats «antinormandistes», que defensen l’origen eslau de Rússia i els altres estats. La teoria normandista ara és la més acceptada, i de manera general també s’accepta que el líder norrè Rurik (r. 862-879) va fundar la dinastia que va perdurar de manera ininterrompuda fins al regnat d’Ivan IV, primer tsar de Rússia (r. 1547-1584), també conegut com a Ivan el Terrible.
L’estat de la Rus’ de Kíev va caure en mans dels mongols entre 1237 i 1242, cosa que va fragmentar la regió, dels fragments de la qual van acabar sorgint els estats moderns de Bielorússia, Rússia i Ucraïna.
La Primera Crònica i els primers reis
La Primera Crònica russa es devia completar vora l’any 1113 a Kíiv, i malgrat que abans se li atribuïa al monjo eslau Nèstor (c. 1056-1114), ara es creu que es tracta d’una recopilació d’obres anteriors possiblement editades per Nèstor. El manuscrit més antic que es conserva està datat de 1377, i conté notes editorials que en confirmen la creació més antiga. Sovint es descriu la Crònica com una narració històrica, però aquesta classificació s’ha posat en dubte a causa dels aspectes mítics o llegendaris que presenta. Així i tot, les proves arqueològiques de la regió corroboren molts dels esdeveniments que s’hi descriuen, malgrat que no tots.
L’obra comença afirmant que, després del diluvi universal, els fills de Noè (Cam, Sem i Jàfet) es van dividir el món i Jàfet va rebre la regió de la Rus’ de Kíev. No s’hi esmenta com s’ho va fer Jàfet per portar ordre a les seves terres, però la Crònica explica que els pobles de la zona van lluitar els uns contra els altres fins que a la fi van ser sotmesos pels khàzars de l’Àsia Central (Turquia) i els varegs (vikings) d’Escandinàvia.
Els eslaus de la regió es van veure obligats a pagar tribut als khàzars i als varegs fins que van fer fora els darrers, però van mantenir una relació amb els khàzars. Tanmateix, més endavant es van adonar que no eren capaços de governar-se a si mateixos i que el tribut que pagaven als khàzars era massa elevat. Malgrat que abans s’havien cansat de pagar els varegs, van admetre que potser havien estat millor sota la seva protecció. La Crònica diu:
Es van dir a si mateixos: «Anem a cercar un príncep que ens governi i ens jutgi segons la llei». En conseqüència, se’n van anar a l’estranger a cercar els rus varegs; aquests varegs eren coneguts com a rus, de la mateixa manera que d’altres eren coneguts com a suecs, d’altres com a normands, anglesos i gotlandesos, perquè se’ls anomenava així. (59)
Els ambaixadors eslaus van arribar a la terra no especificada dels rus i els van proposar que fossin els seus reis i els governessin. Tres germans nobles van acceptar la proposta, i la Crònica continua:
El més vell, Rurik, es va assentar a Novgorod; el segon, Sineus, a Belozersk; i el tercer, Truvor, a Izborsk. A causa d’aquests varegs, el districte de Novgorod va passar a ser conegut com la terra dels rus. Els habitants actuals de Novgorod són descendents de la tribu varega, però abans havien estat eslaus. (59-60)
L’existència d’assentaments escandinaus a la zona s’ha corroborat amb les restes desenterrades en excavacions arqueològiques. Vora l’any 750 es va establir un assentament a Staraja Ladoga a prop del riu Volkhov, el primer poble escandinau de la regió. L’acadèmic Thomas S. Noonan escriu que:
L’evidència arqueològica demostra que els escandinaus van viure a Ladoga des del principi: s’ha trobat un conjunt d’eines de ferrer escandinau-bàltic, inclòs un talismà amb la cara d’Odin, en un estrat arqueològic de vora l’any 750 [...]. Els escandinaus que van visitar Ladoga no hi van anar per saquejar i fer ràtzies. No hi havia altres poblats al voltant, ni tampoc monestirs, i els túmuls de la gent del lloc eren molt modestos pel que feia al contingut: hi havia poca cosa de valor per robar. Ladoga es va crear per facilitar l’accés a la zona interior de la Rússia europea, plena de riqueses naturals. (Sawyer, 141-142)
A més a més, l’evidència arqueològica també fa pensar que més endavant Ladoga es va convertir en un assentament estacional o, si més no, la població hi fluctuava, cosa que concorda amb la versió de la Crònica, en què els eslaus expulsen els varegs i després els proposen de tornar. També s’han trobat artefactes norrens a Novgorod i altres llocs esmentats a la Crònica.
Dos anys després de la seva arribada, els dos germans més petits van morir i Rurik es va apropiar de les seves regions i va establir la capital a Novgorod. Dos homes del grup de Rurik, Askold i Dir, li van demanar permís per abandonar la terra i cercar fortuna a Tsargrad (Constantinoble), i Rurik els el va atorgar. De camí cap a Tsargrad es van aturar a una ciutat en un turó anomenat Kiy (Kíiv), la van conquerir i després van començar a saquejar els voltants «a la vikinga». La Crònica els atribueix el famós atac a Constantinoble amb dos-cents vaixells vikings (c. 860), que va ser repel·lit, després de molta sang i carnisseria, gràcies a una tempesta suposadament enviada per Déu; la data històrica d’aquesta incursió, però, no encaixa amb la resta de la narració.
Rurik va morir a Novgorod per causes naturals i va encomanar el seu petit fill Igor al seu familiar Oleg (també conegut com a Oleg de Novgorod o Oleg el Profeta, r. 879-912), que el va succeir. Oleg va dur a terme una sèrie de campanyes militars des de Novgorod: va conquerir les terres circumdants i en va consolidar el control. A la fi va arribar a Kíiv i va veure com Askold i Dir havien acumulat grans riqueses gràcies als saquejos.
Els va enredar perquè sortissin de la ciutat i els va matar. Va prendre el control de la regió, va traslladar la capital de Novgorod a Kíiv (c. 882) i va convèncer unes quantes tribus i poblats, tant a la força com negociant-hi, perquè deixessin de pagar tribut als khàzars i el paguessin a ell. A la fi del seu regnat, Oleg havia ampliat enormement el control de la regió de Rus’ i havia omplert les arques de Kíiv.
Era conegut com a Oleg el Profeta (el nom escandinau del qual en realitat es tradueix com a Oleg el Sacerdot) a causa d’una profecia sobre la seva mort. Es va profetitzar que Oleg seria mort per un formós cavall que posseïa, el qual no va gosar muntar mai per la profecia. Va ordenar que se l’emportessin ben lluny, però que estigués sempre ben alimentat i cuidat. Un cop va conquerir les regions del voltant i va signar tractats d’allò ben profitosos (sobretot amb Constantinoble), Oleg es va sentir segur del seu regnat, i com que ara considerava que la profecia era una bestiesa, va preguntar als consellers què se n’havia fet, del cavall que l’hauria d’haver matat. Li van dir que havia mort i Oleg va ordenar que el guiessin fins on eren els ossos. Quan hi va arribar, va fer befa de la profecia i va trepitjar amb vehemència el crani del cavall, cosa que va molestar una serp a sota del crani, que li va mossegar al peu i el va matar.
El va succeir Igor de Kíev (912-945), el fill de Rurik, a qui havia criat. Abans d’arribar al poder, Igor s’havia casat amb una varega que es deia Olga (més tard santa Olga de Kíev, morta c. 969). Com el seu pare adoptiu, Igor va dur a terme unes quantes campanyes militars amb èxit i va exigir tribut als conquerits. Amb el temps, però, tota la riquesa que havia acumulat no li va semblar prou i va augmentar el tribut que el poble li pagava. Finalment, la seva cobdícia el va matar i va ser assassinat per la tribu coneguda com els drevlians. El seu fill, Sviatoslav I de Kíev (r. 945-972), era massa jove per pujar al tron i, per això, Olga va ser la regent de 945 fins a 963.
La primera ordre d’Olga va ser fer castigar els drevlians per haver-li matat el marit. Els drevlians van establir contacte amb ella per demanar-li que es casés amb el seu príncep Mai. Va semblar que Olga hi accedís i els va demanar que enviessin algun emissari: va enganyar els missatgers perquè pugessin a una barca, la va fer llençar a una fossa i els va matar enterrant-los vius. Després va convidar els drevlians més savis de tots, els va oferir un bany calent i, un cop eren a dins dels banys, els va fer incendiar i van morir cremats. Aleshores, va demanar als drevlians que preparessin un banquet funerari en honor a Igor; va deixar que s’emborratxessin i va fer que els seus soldats massacressin a tothom.
Els drevlians que van sobreviure es van refugiar a la ciutat d’Iskorosten, on Igor havia estat assassinat, i Olga hi va posar setge. Quan va veure que no la podria prendre, els va proposar unes condicions de rendició ben raonables: només va demanar tres coloms i tres pardals per cada casa. Els assetjats van accedir a la demanda ràpidament i Olga va fer que els seus soldats enganxessin fils amb sofre encès als ocells i que els fessin tornar als nius de la ciutat. A tots els nius dels ràfecs, galliners i molts altres llocs s’hi va calar foc de manera simultània, i Iskorosten va cremar. Olga va matar la majoria dels supervivents o els va vendre com a esclaus, però en va perdonar alguns perquè li continuessin pagant tribut.
Les històries de la venjança d’Olga són de les parts més mítiques de la Primera Crònica; tanmateix, es creu que fan al·lusió a esdeveniments històrics relacionats amb l’extermini dels drevlians. Més endavant, l’Església va rebutjar aquestes històries i va santificar Olga per la seva diligent tasca missionera cristiana a la regió, malgrat que la Rus’ de Kíev va ser majoritàriament pagana durant els regnats del seu fill i el seu successor. De fet, no va ser Olga qui va convertir la zona al cristianisme, sinó Vladimir I de Kíev (o Vladimir el Gran, r. 980-1015).
Vladimir el Gran i Iaroslau el Savi
Olga va abdicar a favor de Sviatoslau I vora el 963 i es va retirar a Kíiv, on va passar la resta de la seva vida ocupant-se dels afers domèstics. Sviatoslau I va emprendre una sèrie de campanyes militars encara més grans que les d’Oleg i Igor per tal ampliar el territori i controlar les rutes comercials. Primer va conquerir Khazària, que feia temps que era una potència rival, i després, els búlgars del Volga, els alans i els búlgars del Danubi, fins que el seu regne va assolir una extensió tres cops més gran que al començament.
Va ser assassinat mentre tornava a Kíiv d’una d’aquestes campanyes, i els seus fills Iaropolk I (r. 972-980), Oleg i Vladimir van lluitar per la corona. Oleg va ser mort i, quan Iaropolk I va pujar al poder, Vladimir va fugir a Noruega a la cort del familiar Haakon Sigurdsson (r. c. 972-995). Hi va reunir una força de varegs i va esperar el moment oportú fins que es va sentir preparat per tornar i recuperar el tron. Va derrotar els exèrcits de Iaropolk I i va matar el seu germà en una emboscada.
Vladimir va seguir l’exemple del seu pare i va dur a terme una sèrie de campanyes militars per expandir el regne o assegurar l’estabilitat de determinades zones. Durant aquestes campanyes i batalles feia erigir santuaris pagans per honrar les divinitats locals o nacionals. Més o menys en aquesta època (c. 987), Basili II de Bizanci (r. 976-1025) va demanar ajuda militar a Vladimir per defensar el seu tron de dos rivals (un dels quals, Bardas Focas, ja s’havia declarat emperador). Vladimir hi va accedir i després va demanar en matrimoni Anna, la germana de Basili II, o potser l’emperador bizantí la hi va oferir. El matrimoni es va acceptar amb la condició que Vladimir es convertís al cristianisme.
Aquest pacte va fer que la Rus’ de Kíev es cristianitzés i que es creés la guàrdia varega de l’imperi Bizantí. Vora l’any 988 Vladimir va enviar sis mil varegs a Constantinoble per a Basili II, i aquesta tropa es va convertir en el regiment d’elit que s’encarregava de la seguretat emperadors bizantins, així com en un formidable cos de tropes d’assalt, d’aleshores fins a principis del segle XIV.
Una altra versió de la conversió de Vladimir defensa que l’eslau havia perdut la fe en els déus pagans i que va enviar emissaris a diferents nacions per parlar amb el clergat sobre les seves creences i pràctiques religioses. Després d’investigar sobre el cristianisme, l’islam i el judaisme, va triar el cristianisme ortodox oriental per la bellesa de les esglésies de Constantinoble i perquè no prohibia consumir o menjar porc. Molt probablement, aquesta història es va crear en algun moment del segle XI per desvincular la conversió de Vladimir d’un simple contracte matrimonial i per emfasitzar la independència del rei de les influències estrangeres. Foren quines foren les circumstàncies de la conversió, va tenir uns efectes de gran abast, tal com assenyala l’acadèmic Robert Ferguson:
Triar l’eslau i no el norrè antic com a llengua de l’Església ortodoxa russa va fer que el procés d’assimilació fos irreversible. També va obrir la societat dels rus a la influència profunda i duradora de la cultura bizantina. (131)
Malgrat que potser inicialment Vladimir es devia haver convertit per formar una aliança i prou, va adoptar ràpidament els millors valors del cristianisme. Es va preocupar dels pobres del regne i es va posar personalment a disposició per ajudar tothom que ho necessités, sense que l’estatus social importés. Va fundar escoles per fomentar l’alfabetització i va millorar la vida del seu poble en tots els aspectes. Sota el regnat Vladimir el comerç va florir i l’economia va créixer, i el rei també va fundar ciutats i va fer construir nombroses esglésies.
Vladimir va ser succeït per Sviatopolk I (r. 1015-1019), conegut com el Maleït per haver assassinat tres dels fills de Vladimir (inclosos Boris i Gleb, que més endavant van ser santificats) després de pujar al poder. Sviatopolk I potser era el primogènit de Vladimir, però la paternitat no és gaire clara. Com a rei, Sviatopolk va ser més aviat mediocre, i va ser destituït per un dels altres fills de Vladimir, Iaroslau I (c. 1019-1054), conegut com a Iaroslau el Savi.
Iaroslau I va ser l’últim gran monarca de la Rus’ de Kíev. Es va casar amb Ingegerd Olofsdotter (c. 1001-1050), filla d’Olof Skotkonung (r. c. 995-1022), rei de Suècia, i més tard va forjar aliances importants tot casant els fills amb hereus d’altres nacions. També va reformar les lleis, va negociar tractats importants amb Constantinoble i va assegurar les fronteres de les invasions dels nòmades petxenegs de Turquia. Seguint la tradició del rei rus guerrer, va dirigir una sèrie de campanyes militars amb èxit i va fer arribar la Rus’ de Kíev al seu apogeu cultural i econòmic. Vora el 1037 va fer començar la construcció de la catedral de Santa Sofia de Novgorod, que és de les esglésies medievals més impressionants del món; la seva opulència és una prova de la grandesa del regnat de Iaroslau I.
Després de la mort de Iaroslau, la pugna pel poder dels seus fills va dividir la Rus’ de Kíev, i altres ciutats i principats es van començar a revoltar. Els monarques successius de Kíiv no eren prou forts per a mantenir el regne unit, i a les diferents regions s’hi van anar desenvolupant polítiques diferents i més locals. Les croades bàltiques, especialment les del segle XII, van fer perdre el control de la regió bàltica al regne de Kíiv, i la quarta croada (1202-1204) en va arruïnar el comerç amb el saqueig de Constantinoble, cosa que va tallar l’accés a les rutes comercials a Grècia. Quan hi va haver la invasió mongola de 1237-1242, la Rus’ de Kíev era una federació ben poc unida, i els mongols van prendre els diferents estats fàcilment.
La Rus’ de Kíev a la sèrie Vikings i el llegat
El 2019 la Rus’ de Kíev va aparèixer a la sisena temporada de la popular sèrie de televisió Vikings amb un enfocament en el personatge recurrent d’Oleg el Profeta (interpretat per l’actor rus Danila Kozlovsky). La sèrie comprimeix o combina amb freqüència els esdeveniments històrics amb una certa llicència poètica, i la representació d’Oleg i els diferents successos de la regió no se n’escapen. La inclusió de la Rus’ de Kíev va ser un desenvolupament important en una sèrie que emfasitza l’impacte que les incursions i la migració dels vikings van tenir en altres cultures.
Malgrat que els anomenats historiadors antinormandistes encara sostenen que la influència nòrdica a les regions eslaves va ser insignificant, les evidències físiques i literàries demostren tot el contrari. Els rus varegs que es van assentar a Staraja Ladoga, Novgorod i Kíiv van crear una de les cultures més riques i estables de l’època. El desenvolupament d’una identitat nacional amb una fe religiosa comuna sota els monarques ruríkides com Vladimir el Gran i Iaroslau I va establir els fonaments dels països que després van sorgir a la regió.
