Fenícia és una antiga regió del Pròxim Orient, al llarg de la costa mediterrània, que correspon actualment al Líban, Síria i Israel septentrional. Hi va florir l'antiga civilització dels fenicis, que s'agrupaven en ciutat estat independents, i que eren un poble mariner conegut per les seves increïbles naus adornades amb testes de cavall, en honor al seu déu de la mar, Yam, germà de Mot, déu de la mort.
La ciutat insular de Tir i la ciutat de Sidó eren les ciutats més poderoses de Fenícia, mentre que Ǧubayl/Biblos i Baalbek eren els centres espirituals i religiosos més importants. Les ciutat estat fenícies van començar a prendre forma vora l'any 3200 aC i es van establir de manera definitiva pels volts del 2750 aC. Van prosperar com a ciutats marítimes mercantils i des del 1500 aC fins al 332 aC van ser centres de manufactura molt apreciats per la construcció de vaixells, l'artesania del vidre, la producció de tint i la producció de béns preciosos i mercaderies comunes de molta alta qualitat.
La gent porpra
El tint porpra que es produïa i es feia servir a Tir per a la vestimenta de la reialesa mesopotàmica va donar als fenicis el nom pel qual els coneixem avui (del grec phoinikes, és a dir, 'porpra tiri') i també explica que els grecs els anomenessin 'la gent porpra' (tal com ens ha fet arribar l'historiador Heròdot), perquè el tint tenyia la pell dels treballadors.
Heròdot descriu Fenícia com el lloc de naixement de l'alfabet, i afirma que el fenici Cadmus el va exportar a Grècia en algun moment abans del s. VIII aC, i que abans els grecs no en tenien cap, d'alfabet. L'alfabet fenici ha esdevingut la base de l'escriptura de la majoria de les llengües occidentals que s'escriuen avui. El nom de la ciutat de Ǧubayl (Biblos en grec) va donar el nom a la Bíblia (del grec ta biblía 'els llibres'), perquè Ǧubayl exportava molts papirs (búblos per als grecs), els quals eren el suport que es feia servir per a escriure a l'antic Egipte i a Grècia.
També es creu que bona part del panteó de l'antiga Grècia es va importar de Fenícia: algunes històries dels déus fenicis Baal i Yam tenen algunes semblances indiscutibles amb les dels déus grecs Zeus i Posidó. També cal remarcar que la batalla entre el Déu cristià i Satanàs que apareix al llibre de l'Apocalipsi comparteix molts detalls amb el conflicte del mite fenici de Baal i Yam, i per tant és versemblant considerar-lo com una versió posterior.
En aquella època Fenícia era coneguda com a Canaan, la terra que es menciona a les escriptures hebraiques on Moisès va guiar els israelites des d'Egipte, i la terra que Josuè va conquerir (una tesi defensada pels llibres bíblics de l'Èxode i del profeta Josuè, però per a la qual no hi ha ni altres escrits antics que la corroborin ni evidències físiques excavades). Segons l'acadèmic Richard Miles:
[El poble de la terra] compartia una identitat ètnica com a Can'nai, habitants de la terra de Canaan, però malgrat compartir una herència lingüística, cultural i religiosa, la zona rarament estava unificada políticament i cada ciutat funcionava com un estat independent governat pel seu rei (26).
Les ciutat estat de Fenícia van florir gràcies al comerç marítim entre el 1500 i el 322 aC, any en què les ciutats més importants van ser conquerides per Alexandre el Gran; després de la seva mort la regió va ser un camp de batalla per als seus generals que lluitaven per a la successió de l'imperi. S'han trobat artefactes provinents de Fenícia a molts llocs: des de la llunyana Bretanya fins a Egipte, així que és evident que els béns de luxe dels fenicis tenien molt de valor per a les cultures que hi comerciaven.
Intermediaris comercials
Els fenicis tenien fama de poble mariner que havia assolit una veritable mestria en la construcció de naus i que era capaç de navegar per les aigües del mediterrani, molt sovint turbulentes. Pel que es veu, van perfeccionar l'art de construir vaixells a Biblos, on es van començar a fabricar els bucs corbats. Richard Miles comenta que:
Durant els següents segles, Biblos i altres estats fenicis com Sidó, Tir, Arvad i Beirut van aconseguir crear un mercat exclusiu d'intercanvi de béns de luxe i matèries primeres que duien des dels mercats d'ultramar fins al Pròxim Orient. Aquestes noves rutes comprenien bona part del mediterrani oriental, incloent-hi Xipre, Rodes, les Cíclades, la Grècia continental, Creta, la costa libanesa i Egipte. (28)
Tanmateix, els mariners fenicis també eren coneguts per haver viatjat fins a la Bretanya i els ports mesopotamis.
Gràcies als derelictes fenicis els arqueòlegs tenen proves directes de com eren alguns dels carregaments que transportaven aquestes naus:
Hi havia lingots de coure i estany, així com recipients d'emmagatzematge que devien contenir ungüents, vi, oli, vidre, orfebreria i argenteria, objectes preciosos de faiança (ceràmica de terrissa enllustrada), eines pintades de terrisseria i fins i tot ferralla. (Miles, 28)
Gràcies a l'alta estima dels seus productes, Fenícia es va estalviar moltes de les incursions militars que van patir altres regions del Pròxim Orient. La majoria de grans poders militars s'estimaven més deixar que els fenicis comerciessin en pau. Tanmateix, això no vol dir que no tinguessin veïns envejosos. A la Bíblia hi ha un passatge en el qual el profeta Ezequiel (26:16) es refereix als fenicis com els 'prínceps de la mar' i on pronostica la destrucció de la ciutat de Tir amb una certa satisfacció d'humiliar els que havien tingut tant de renom.
Sigui com sigui, el que és segur és que els productes manufacturats a Fenícia eren molt populars. De fet, els artistes del vidre de Sidó hi tenien la mà tan trencada que es creia que els habitants de Sidó havien inventat el vidre. Van ser un model per a la manufactura de faiança egípcia i també van establir l'estàndard del treball de bronze i argent. A més a més, pel que sembla els fenicis van desenvolupar l'art de produir en sèrie, perquè s'han trobat artefactes semblants en grans quantitats a les diferents regions amb les quals els fenicis comerciaven. Miles comenta que,
alguns motius predilectes eren els símbols màgics egipcis com l'ull d'Horus, l'escarabat i el sol creixent, tots pensats per protegir-ne el portador contra els mal esperits que erraven pel món dels vius (30).
El tint porpra fenici anteriorment mencionat va esdevenir l'adornament per excel·lència de la reialesa mesopotàmica, egípcia i fins i tot de les classes benestants de l'imperi romà. Tot això ho van aconseguir gràcies a la competitivitat entre les ciutat estat de la regió, la mestria dels mariners que transportaven les mercaderies i els acabats de gran qualitat artística que els artesans aconseguien en les manufactures dels productes.
Hi havia molta competitivitat especialment entre les ciutats de Sidó i Tir, dues de les ciutat estat més famoses de Fenícia que, juntament amb els mercaders de Biblos, van transmetre i difondre les creences culturals i els costums socials de les nacions amb les quals comerciaven. De fet, els acadèmics i els historiadors molts cops han anomenat els fenicis els 'intermediaris de la cultura l'antiguitat' pel seu rol en la transferència cultural.
Tir i Sidó
La ciutat de Sidó (Ṣaydā moderna, Líban) al començament va ser la més pròspera, però de mica en mica va anar perdent terreny i Tir, la seva ciutat germana, la va substituir. Tir va formar una aliança amb el nou regne d'Israel que va resultar ser molt profitosa i que va fer prosperar la ciutat gràcies a la disminució del poder del clergat i la distribució més eficient de la riquesa entre els ciutadans.
Sidó, tot esperant de poder establir relacions comercials igualment profitoses amb Israel, va mirar d'aconseguir-ho amb casaments reials. Sidó era el lloc de naixement de la princesa Jezabel que era casada amb el rei d'Israel, Acab, tal com s'explica al primer i el segon llibre dels Reis. Jezabel es negava a apostatar i a renunciar a la seva dignitat i identitat cultural per bescanviar-les per les del seu marit, i això molts dels súbdits no ho païen gaire bé, especialment el profeta hebreu Elies, que se'n queixava públicament molt sovint. Un cop d'estat instigat per Elies va fer caure Acab i Jezabel, i el general Jehu va assumir el control de l'exèrcit i va usurpar el tron. Després d'això, el comerç entre Sidó i Israel va cessar. No obstant això, Tir va continuar prosperant.
Alexandre conquereix Fenícia
Al 332 aC, Alexandre el Gran va conquerir Baalbek (en va canviar el nom a Heliòpolis) i després es va encaminar cap a Biblos i Sidó per subjugar-les aquell mateix any. Quan va arribar a Tir, els tiris van seguir l'exemple de Sidó i es van rendir pacíficament quan Alexandre els ho va exigir. Llavors Alexandre es va oferir per dur a terme un sacrifici al temple sagrat de Melqart a Tir, però els tiris no li ho van permetre.
Les creences religioses dels tiris prohibien als forasters oferir sacrificis al temple, o tan sols assistir-hi, així que van mirar d'arribar a un compromís i van proposar a Alexandre que oferís el sacrifici a l'antiga ciutat a terra ferma, però no al temple de la ciutat insular de Tir. Això a Alexandre li va semblar inacceptable i va enviar missatgers a Tir per exigir-ne la rendició. Els tiris els van matar i en van llençar els cossos muralles avall.
Arribats a aquest punt, Alexandre va fer posar setge a Tir i com que estava tan decidit a conquerir la ciutat, va fer construir un pont artificial amb les runes de l'antiga ciutat i arbres tallats que connectés la terra ferma amb l'illa (i a causa dels dipòsits de sediments que s'hi han acumulant durant segles, avui dia Tir ja no és una illa). Després de set mesos de setge, va aconseguir entrar a la ciutat i va massacrar bona part de la població.
S'estima que vora 30.000 tiris van ser massacrats o esclavitzats i només els que eren prou rics van aconseguir subornar Alexandre perquè els deixés escapar vius (a banda dels que van reeixir a escapar d'amagat). Després de la caiguda de Tir, la resta de ciutat estat van seguir l'exemple de Sidó i es van rendir al jou d'Alexandre, cosa que va suposar la fi de la civilització fenícia i el començament de l'època hel·lenística.
La fenícia romana
Al 64 aC les diferents parts de l'antiga Fenícia van ser annexionades a Roma i vora el 15 dC ja eren colònies de l'imperi Romà. Heliòpolis va ser un dels llocs de pelegrinatge més importants que ostentava l'edifici religiós més gran de l'imperi (el temple de Júpiter-Baal), les ruïnes del qual encara es conserven avui. El llegat més famós de Fenícia és, sens dubte, l'alfabet, però la contribució a les arts i el rol en la disseminació de les cultures del món antic són igualment remarcables.
