Barbanegra (mort el 1718), també conegut com a Edward Teach (probablement un pseudònim), va ser un infame pirata anglès que va operar per la zona del mar Carib i l’oceà Atlàntic amb una carrera sorprenentment curta de només quinze mesos. Amb la hirsuta i llarga barba negra tota trenada, els petards encesos del capell i totes les pistoles que duia a sobre, l’aparença de Barbanegra, el seu nom i la seva reputació estaven totes calculades per tal d’inspirar terror en les víctimes i deixar-les corglaçades.
Gràcies a una descripció increïblement exagerada i en bona part fictícia de l’autor Charles Johnson/Daniel Defoe (1660 – 1731), Barbanegra és el més pintoresc de tots els pirates de l’anomenada època d’or de la pirateria. Se’l descriu com a un home que no té ni moral ni escrúpols, tant si es tracta de víctimes innocents com de la seva xurma, que es va merèixer la fi que va fer quan va ser mort en combat lluitant contra la marina britànica després de rebre cinc colps de pistola i vint ganivetades d’espasa.
La Queen Anne’s Revenge
No se’n sap res, de les primeres dècades de vida de Teach, excepte que va néixer a Bristol, Anglaterra, i que durant aquell període es va dedicar a fer ràtzies a les embarcacions franceses i espanyoles en aigües jamaicanes durant la guerra de Successió (1701 – 1714). Edward Teach era molt probablement un pseudònim emprat per amagar, potser, un passat fosc. El seu nom real podria haver estat Edward Thatch (Thache) o Thatch Drummond, probablement també pseudònims.
D’ençà del setembre de 1717, Teach va servir com a capità a les Bahames sota les ordres del pirata britànic Benjamin Hornigold. Llur base era l’illa de New Providence, la mateixa de molts altres pirates. Els dos homes, cada un comandant d’un vaixell, van atacar embarcacions pel Carib i tota la costa nord-americana. Una captura destacable va ser la de la Concorde, una nau francesa que era de camí a Martinica i que estava carregada d’or, monedes, gemmes i altres mercaderies precioses provinents de factories de l’Àfrica. Teach va capturar la nau el novembre de 1717 a prop de St. Vincent i la va rebatejar com a Queen Anne’s Revenge. La nova nau pirata tenia tres arbres i havia servit per a transportar esclaus i tenia quaranta canons amb una potència equiparable a la d’unes quantes naus plegades. Teach la va fer servir per a fer incursions a les aigües de Sant Vincent i Saint Kitts.
A principis de 1718 Teach tenia una xurma d’un total de 300 a 400 homes. Gràcies a l’estatura i la barba negra trenada amb cintes negres, Teach devia ser una figura imponent, i els seus homes el respectaven. Hi ha relats de testimonis que asseguraven que la disciplina era ben fèrria a bord de la nau de Teach. Segons la llegenda, Edward Teach tenia una versió especialment gràfica de la bandera Jolly Roger, la qual hissava tan bon punt les víctimes es rendien. A la bandera de Teach hi ha un esquelet que amb una mà sosté un rellotge de sorra i amb l’altra, una llança que apunta a un cor sagnant. Aquests símbols recordaven als tripulants de la nau atacada que el temps que els quedava era ben poc i que la mort era l’únic resultat possible si oferien resistència.
Després d’unes quantes altres captures, Teach va anar fins a Carolina del Nord, on el governador Charles Eden li va atorgar el perdó després que hagués jurat d’abandonar la pirateria. Molts oficials de la costa est de les colònies americanes feien els ulls grossos a la pirateria, tant perquè ells mateixos hi estaven involucrats com perquè comprar el botí dels pirates sovint era més econòmic que adquirir els béns que venien els mercaders. El pillatge fàcil que oferien les naus mercantils poc armades era massa temptador i Teach, en efecte, no va abandonar la pirateria i el març de 1718 va posar rumb al golf d’Hondures. Allà va aconseguir capturar la Revenge d’un altre pirata britànic, Stede Bennet (que seria condemnat a la forca aquell mateix any). Després de dues captures més, Teach comandava una flota de quatre vaixells i va continuar fent ràtzies a les naus mercantils a prop de la costa americana durant tot l’abril. El segon de bord era Israel Hands, que capitanejava la balandra Adventure. Amb quatre naus a les seves ordres, ara Teach podria ser més ambiciós i anhelar preses més grosses.
La costa de Carolina
El maig de 1718 Teach va reeixir a bloquejar Charleston (la moderna Charles Town) a Carolina del Sud durant dues setmanes en què va assaltar com a mínim vuit naus. Els presoners eren alliberats sans i estalvis a canvi d’un rescat que incloïa medecines, probablement necessàries per a tractar la sífilis que circulava entre la xurma. De camí cap a Carolina del Nord, la Queen Anne’s Revenge i una altra nau es van embarrancar a les aigües baixes de l’ansa de Beaufort, potser de manera deliberada per tal de reduir la xurma massa nombrosa de Teach que reclamava la seva part dels botins. La Revenge va ser retornada a Bonnet, però Teach es va apropiar tot el botí que la flota duia, no era el primer cop que ho feia, i es va fer a la mar amb l’altra balandra que quedava sencera. La Queen Anne’s Revenge embarrancada tard o d’hora es va enfonsar, però és molt probable que les restes que es van descobrir i explorar a la zona el 1996 hi pertanyin. En el derelicte hi havia uns quants artefactes que la connecten a l’època d’aquell període i al mateix Teach, principalment a causa de l’inusual nombre elevat de canons que s’hi van trobar.
Després d’arribar a Bath Towne, Carolina del Nord, el governador Eden li va tornar a atorgar un perdó. Teach va vendre les mercaderies que havia pillat i fins i tot va poder conservar la balandra. Aparentment reformat, el pirata es va casar amb la filla de setze anys d’un propietari d’una plantació i es va assentar a l’illa d’Ocracoke. Tanmateix, el passat de pirata el va atrapar ràpidament i mentre era de visita a Filadèlfia van ordenar-ne la crida i cerca. Teach es va tornar a fer a la mar i va capturar dues naus franceses a prop de Bermuda. Va tornar a Bath Towne amb un carregament ben útil de sucre i cacau amb el qual va subornar el governador i els oficials tot oferint-los barrils de sucre; un jutge va decidir que Teach sols havia rescatat les mercaderies d’un derelicte i per tant el van absoldre de totes les acusacions de pirateria. Pot ser que Teach no abandonés la vida de pirata perquè li ho permetia el governador, a qui subornava sovint i generosament.
La mort de Teach
A diferència del seu col·lega de Carolina del Nord, el governador de Virgínia Alexander Spotswood tenia molt d’interès a suprimir la pirateria, opinió compartida amb molts mercaders rics i influents. Quan l’extimoner de Teach va testificar en contra del seu excapità per les seves accions il·legals, la marina reial britànica va enviar dues balandres maniobrades per soldats perquè portessin Teach davant de la justícia. Els soldats van partir el novembre de 1718 i tenien l’incentiu addicional de 100 lliures si capturaven Teach, fora mort fora viu.
Malgrat que a la base de Teach només hi havia vint o vint-i-cinc homes, es va embarcar de tota manera per mirar de repel·lir les balandres que va veure salpant per les aigües somes de l’ansa d’Ocracoke. El 22 de novembre les naus britàniques es van embarrancar en un banc d’arena i tot complint la promesa de no donar quarter ni esperar rebre’n, Teach va aprofitar l’oportunitat per disparar tots els canons contra la presa fàcil. La bordada va inutilitzar un vaixell, però l’altra nau, comandada pel tinent de navili Robert Maynard, es va acostar cap a la balandra de Teach i Maynard i la majoria dels seus homes es van amagar sota coberta fins a l’últim moment. Els homes de Teach van abordar el vaixell i els dos grups es van trobar a la coberta en un batibull de colps de pistola i espasa; Teach i Maynard van combatre u contra u. Malgrat que el van disparar uns quants cops i el van ferir a la nuca amb una espasa, Teach no afluixava. Van caldre cinc colps de pistola i vint estocades perquè acabés caient, i el cop definitiu el va assestar un escocès que el va decapitar per darrere. Va néixer una llegenda local que deia que el cos sense cap del pirata va fer tres voltes sobre la balandra que l’havia dut a la mort. El tinent Maynard va clavar-ne el cap a la proa de la seva nau com a advertència per a la resta de pirates, tal com va anotar en el seu diari de bord el 3 de gener de 1719:
Little wind & fair weather this day I anchored here [Williamsburg] from N Carolina in the Adventure Sloop Edward Thache formerly Master (a Pyrat) whose head I hung Under the Bowsprete of the Said Sloop in order to present it to ye Colony of Virginia and ye Goods & Effects of the Said Pyrat I Deliver’d to my Commanders Disposal.
(Cordingly, 200)
(Poc vent i bon temps fan avui que he ancorat aquí [Williamsburg] de Carolina del Nord en balandra. Edward Thache anteriorment capità (un pirata) el cap del qual vaig penjar a la proa de la susdita balandra per tal de dur-lo a la vostra Virgínia i amb les vostres mercaderies i efectes del susdit pirata que he aconseguit occir.)
Els homes de Teach que van ser capturats van ser jutjats i van ser tots penjats excepte un que va ser absolt i Israel Hands, que va rebre un perdó reial gràcies a la testificació imprescindible que va fer contra els oficials corruptes de Carolina del Nord.
Per ser un pirata tan infame, Teach no va aconseguir gaires èxits: la carrera només li va durar quinze mesos i el botí que va aconseguir no eren pas naus plenes de tresors brillants. Les vint-i-tres naus que Teach va capturar eren una minúcia si les comparem amb les més de 400 naus que el pirata gal·lès Black Bart Roberts (també conegut com a Bartholomew Roberts, ca. 1682 – ca. 1722) va pillar en la seva infame carrera. S’estima que les mercaderies com sucre, cotó i cacau que es van trobar a la base de Teach a l’illa d’Ocracoke després de la seva mort valien només unes dues mil lliures (equivalent a uns 250.000 € actuals). No hi ha cap prova que Teach enterrés tresors fabulosos després dels seus pillatges, ni tampoc n’hi ha de les enraonies sobre la tortura de captius o el maltractament de la seva xurma. No obstant això, després de morir Teach va assolir una fama que superava de bon tros la que va tenir viu. De seguida va esdevenir una llegenda, el pirata per excel·lència salvatge i despietat que terroritzava els set mars.
El Barbanegra de Daniel Defoe
Pocs anys més tard Teach i molts altres pirates van esdevenir carn de biografia quan Daniel Defoe va escriure la seva famosa obra Històries de pirates (original: A general history of the robberies and murders of the most notorious pirates), escrita vora el 1720. A la portada hi figurava un tal capità Charles Johnson com a autor, però probablement es tractava d’un pseudònim de Defoe (per bé que la qüestió de si aquest possible expert de pirates anomenat Johnson va existir o no encara està en discussió). Una mescla de veritat i ficció, i no hi ha res que ens ajudi a destriar-les, el llibre va ser un autèntic èxit i ha instaurat el paradigma dels pirates que encara existeix avui en dia. A l’obra de Defoe, a Barbanegra (Teach) se’l descriu escabrosament com a un monstre capaç de cometre qualsevol atrocitat, des de la violació fins a cruentes execucions. L’autor devia tenir realment accés a informes oficials, registres dels processos judicials i articles de diaris de l’època, perquè molts fets s’han pogut corroborar amb documents històrics. Ara bé, també hi ha un munt d’exageracions i parts totalment inventades, com ara converses privades i discursos que en teoria estan transcrits mot per mot. Cal mencionar que Defoe va ser un periodista i autor d’èxit, és a dir, sabia perfectament com barrejar la veritat i la ficció per tal de teixir un bon relat literari.
La superba descripció que Defoe va fer de Teach/Barbanegra inclou una descripció física molt memorable:
El capità Teach va prendre el pseudònim de Barbanegra per la frondosa barba que li cobria tota la cara com un meteorit espantós i que va aterrir tot Amèrica més que qualsevol altre cometa que s’hi hagi vist en molt de temps.
La barba era negra, i la va fer créixer fins a límits extravagants; pel que fa a l’amplada, li arribava fins als ulls. L’acostumava a trenar tot subjectant-ne les trenes amb petits llaços... i les doblegava cap a les orelles. Quan entrava en acció duia tres parells de pistoles en pistoleres que li penjaven d’una bandolera, i encenia metxes que es col·locava sota el barret; les metxes enceses a cada banda de la cara i la mirada ferotge i salvatge de pirata feien de Teach un personatge tan espaordidor que cap fúria dels averns que la imaginació sigui capaç de conjurar s’hi pot comparar.
(Defoe/Johnson, 84-5)
Els passatemps de Barbanegra
Contradient tota evidència, Defoe descriu Barbanegra com a un autèntic monstre amb uns instints sàdics més grans que la coberta de la seva nau. Barbanegra no només era el flagell dels innocents, sinó que també s’entretenia martiritzant sovint la seva xurma. En un episodi, el capità boig es tanca amb una part de la xurma a la bodega i crema sofre perquè els seus homes gairebé sufoquin abans d’obrir les escotilles a l’últim moment.
En una altra ocasió Barbanegra abandona quinze homes en una petita illa deserta i rocosa a prop de Tortola, a les illes Verges britàniques, coneguda d'aleshores ençà pels mariners com a The Dead Man’s Chest (‘el cofre de l’home mort’), ara coneguda com a Dead Chest Island (‘l’illa del cofre mort’). Barbanegra també hi deixa un cofre del tresor i els dona un sabre i una ampolla de rom a cadascun, tot confiant que els homes de seguida es matarien els uns als altres per apropiar-se de tant botí com els fos possible. Malauradament, quan hi va tornar un mes més tard va comprovar, decebut, que tots quinze homes encara eren vius.
En un altre «joc» Barbanegra desenfunda dues pistoles, apaga els llums i dispara a Israel Hands per sota de la taula de la cabina després que Israel s’hagués adormit tot jugant a cartes. Amb una pistola va fer diana i va ferir Israel al genoll; amb l’altra, en canvi, va errar el tret. Quan la xurma li va preguntar per què ho havia fet, el pirata va respondre «perquè si no en matava un o dos de tant en tant, la xurma oblidaria qui era el seu capità». (Defoe/Johnson, 84).
Defoe també li atorga un apetit sexual prodigiós, innombrables aventures libidinoses i no menys de catorze mullers que acostumava a prostituir amb els seus homes. En canvi, el gener de 1718 un governador va anotar que «es diu que Teach té una dona i un infant a Londres» (citat a Cordingly, 71). Malgrat la distància entre veritat i ficció, la imatge de Barbanegra de capità pirata depravat que Defoe presentava s’ha anat perpetuant en obres de ficció posteriors, notablement a L’hereu de Ballantrae de Louis Stevenson, publicat el 1889. El famós pirata també va aparèixer a un musical popular de Londres a finals del s. XIX, Blackbeard, or the Captive Princess (‘Barbanegra o la princesa captiva’), de James Cross. Al segle XX Barbanegra havia esdevingut un personatge tan terrible que, malgrat aparèixer com el dolent per excel·lència a la famosa pel·lícula de 1952 El pirata Barbanegra, la seva figura es va limitar a ser un recurs còmic en pel·lícules de comèdia com Blackbeard’s Ghost (‘el fantasma de Barbanegra’), de Disney, 1968.
