A la mitologia norrena, Midgard és el regne dels éssers humans. La paraula garðr en norrè antic vol dir literalment clos o pati i miðr ('mig') fa referència a la posició, perquè Midgard era un cercle amb un oceà interior i un d'exterior, més enllà del qual hi havia el perillós món a fora d'aquest pati segur, Utgard (útgarðr).
Hi ha paraules afins del mot en altres llengües germàniques, com ara en anglès antic (middangeard), en saxó antic (middligard) o en alt alemany antic (mittilagart). En anglès mitjà la paraula va evolucionar cap a les formes middenerd i middenerthe o, més ben dit, va ser substituïda, perquè la segona part és terra i no pati. De tota manera, al públic actual el terme li és més familiar amb la forma de Terra Mitjana, popularitzada de manera massiva per Tolkien, que al seu torn es va inspirar en els poemes en anglès antic de Cynewulf.
Els nou regnes
Les principals fonts (l'Edda poètica, un recull de poemes mitològics i heroics escrits al segle XIII, els originals dels quals són molt més antics, i l'Edda prosaica, l'intent de Snorri Sturluson de recuperar els mites antics per tal d'ensenyar l'art poètica als poetes) parlen de l'existència de nou regnes; el nombre nou té una connotació màgica específica en el mite norrè. Els nou regnes de la cosmologia norrena són:
- Miðgarðr (Midgard): el refugi que protegeix els éssers humans
- Ásgarðr (Asgard): el clos dels déus, amb les sales de la família dels ansos, com la Valhalla d'Odin i les dels altres déus
- Vanaheimr (Vanaheim): la sala de l'altra família de déus, els vanis
- Jǫtunheimr (Jotunheim): el regne dels gegants
- Hel: el regne dels morts, que duu el nom d'una de les filles de Loki
- Álfheimr (Alfheim): la terra dels elfs
- Svartálfaheimr (Svartalfheim): la terra dels elfs foscos (la diferència és poc clara)
- Múspellsheimr (la terra de Múspel): el regne de foc dels inicis dels temps
- Niflheimr (Niflheim): el regne d’aigua dels inicis dels temps, el qual entra en contacte amb Múspellsheimr i, plegats, formen una bavarada de glaç a damunt del gran buit que els separa, de la qual emergeix el primer ésser, Ymir.
Creació i ubicació de Midgard
En el mite de la gènesi que la pitonissa del primer poema de l'Edda poètica, el Völuspá (norrè antic: Vǫluspá, la profecia dels Völva), comparteix amb Odin, hi diu que els fills de Borr —Odin i els seus germans Vili i Vé— construiran aquest clos. Després de matar el primer ésser, Ymir, en divideixen el cos en molts trossos i donen forma al món. Llegim a l'estrofa 4 que els fills de Borr eleven les terres i donen forma a la famosa Midgard; el sol brillava des del sud sobre les pedres d'una sala i, aleshores, el sòl es va enverdir amb els porros. Tots aquests detalls infonen una sensació de seguretat i ufanor, la sensació que el món dels humans havia de transmetre.
Descobrim com es va formar la Terra Mitjana de manera explícita gràcies a un altre poema, el Grímnismál ('jaç de Grimnir'), en el qual, fent servir un dels seus múltiples noms i aparences, Odin enceta un monòleg potent ple de referències mitològiques que relata el turment que el rei Geirröth li infligeix. En l'estrofa 41 també s'hi aborda la creació de Midgard: descobrim que els déus van crear Midgard per als fills dels homes a partir del front d'Ymir; amb el cervell van crear els núvols entremaliats. Això suggereix l'existència d'una separació feta a partir de les parts d'aquest gegant, una tanca ben robusta que protegeix la humanitat i, per tant, el nom Midgard potser fa referència més aviat a la tanca en si que no pas al món, malgrat que per extensió també podem considerar la darrera opció.
Aquest versió coincideix sobretot amb la de Snorri, concretament amb una secció de l'Edda prosaica anomenada Gylfaginning ('l'engany del rei Gylfi'), en la qual un rei suec llegendari demana informació sobre el món dels ansos, la família de déus principal. Quan al capítol vuit pregunta quina és la forma de la Terra, un dels éssers divins li respon que té forma de disc i que al seu voltant hi ha un mar profund. A la vora d'aquest mar hi ha les terres que van donar als gegants perquè s'hi assentessin, mentre que al mig hi van bastir una fortalesa per als humans a causa de l'enemistat entre déus i gegants; per a construir-la van fer servir les celles d'Ymir. En altres passatges de l'obra de Snorri es fa referència a Midgard de manera més genèrica, i se la descriu com l'habitatge tant dels humans com dels déus, en oposició a la terra dels gegants.
A més a més, Tor té un vincle profund amb el món dels humans, i sovint se'l descriu com el protector de Midgard, rol corroborat tant pels mites de les Eddes com per l'evidència arqueològica, que demostren la preponderància del culte de Tor entre la gent comuna. El seu paper de guardià contrasta amb el caràcter més aviat elitista d'Odin, que sovint també és murri i problemàtic. El pont de Bilröst, o Bifröst en l'ortografia de Snorri, és un arc de Sant Martí fet de flames que connecta el món dels déus i el dels humans, i que es trencarà quan arribi el ragna røkkr.
El serpent de Midgard
Les figures de Jörmungandr (Jǫrmungandr en la grafia norrena antiga, 'gran monstre') o Miðgarðsormr ('drac de Midgard'), la serp gegant que envolta el món dels humans i habita a l'oceà exterior, són imatges potents que evoquen mites d'altres cultures com l'Apofis de la mitologia egípcia. Símbol del caos i la destrucció, Jörmungandr és fill de Loki i la geganta Angrboda, germà de Fenrir (el llop que a la fi del món durant el ragna røkkr es cruspeix el mateix Odin) i germà de Hel (guardiana del regne dels morts), i també és la Nèmesi per antonomàsia de Tor. Snorri esmenta que quan Odin es va adonar del perill que Jörmungandr representava, el va enfonsar a les profunditats marines, però la criatura va créixer tant, que va acabar envoltant totes les terres mentre es mossegava la cua.
Cal que fem esment de l'episodi en el qual Tor pesca el serpent del món, del qual tenim dues versions, una en cada Edda (els mites més arcaics i primigenis els trobem a l'Edda poètica). En el poema Hymiskviða ('el poema d'Hymir'), l'amfitrió dels déus Egui (Ægir) necessita una caldera prou gran per a fabricar cervesa per a tothom. Tir (Tyr), el déu a qui el llop Fenrir arrenca una extremitat, és sabedor de l'existència d'un objecte adient que es troba a la fi del firmament, on viu el seu pare Hymir. Tor i Tir s'hi arriben, però la concubina d'Hymir i la mare de Tir els han d'amagar rere la caldera per salvaguardar-los de la ira d'Hymir. Quan Hymir descobreix que l'amic dels humans Tor és a casa seva, s'enfurisma; tanmateix, ofereix als convidats toros per menjar, obligat per la norma de l'hospitalitat. Al vespre se'n van a pescar a l'oceà exterior per aconseguir més menjar i, fent servir un cap de toro negre com a esquer, Tor enxampa el serpent de Midgard i li colpeja el cap amb el seu martell. Aleshores, els volcans entren en erupció i la terra trem, però, per motius que es desconeixen, el monstre es torna a enfonsar a les aigües profundes. Després de resoldre el repte de com trencar la copa del gegant Hymir estavellant-la-hi contra el cap, Tor aconsegueix la caldera i s'escapa del gran exèrcit que l'encalça.
La versió de Snorri se centra més en el rancor que Tor professa envers Jörmungandr a causa de l'engany que rep en un altre viatge. En aquesta història Loki, Tor i els fills esclavitzats de Tor (esclavitzats perquè un es menja el moll de l'os de la pota d'una de les cabres del déu que ressusciten constantment, cosa que la deixa coixa) van fins a la mansió del gegant Utgarda-Loki, que els posa a prova tot fent servir fetilleria per a enganyar-los. En un d'aquests reptes Tor ha de mirar d'aixecar la pota d'un gat gegant, que a la fi resulta ser el serpent de Midgard.
Segons Snorri, més endavant Tor es torna a endinsar en el regne dels gegants, però sense armes ni armadura, com un drengr de debò ('guerrer molt viril'). Passa la nit a casa d'Hymir i, com a l'Edda poètica, se'n van a pescar. Tal com ha planejat, Tor engrapa la mandíbula del serpent marí, i trenca la barca amb els peus en el procés. Tanmateix, quan està a punt d'assestar-li el cop de gràcia, Hymir talla la canya de pescar i el serpent es torna a enfonsar. Malgrat que és una mica diferent, la versió de Snorri probablement també deriva d'una narració antiga, tal com semblen confirmar la pedra rúnica d'Altuna i altres esteles amb pintures.
D'una banda, aquesta història parla de l'estreta relació entre Tor i el cosmos humà, Midgard. De l'altra, el serpent de Midgard, tot i ser un agent del caos, també funciona com a element que uneix aquests dos mons, perquè es produeixen catàstrofes naturals quan se'l pertorba. A més a més, és l'homòleg que permet que el paper protector de Tor destaqui. En definitiva, Midgard fa referència a un concepte de frontera entre el cercle interior, el món civilitzat i el món exterior, desconegut i segurament perillós, que es troba més enllà de la tanca. Units per la mateixa paraula, garðr, tant Asgard com Midgard semblen representar el cosmos, en contraposició al caos dels jötnar (jǫtnar), els gegants. El podem comparar fins a cert punt amb el grec ecumene (oikouménē gē), el món habitat, o el llatí orbis terrarum.
