La civilització etrusca va prosperar entre el s. VIII aC i el s. III aC a la zona central de la península Itàlica. A l'època antiga era famosa pels recursos minerals dels quals disposava i per la seva influència com a potència comercial mediterrània. Bona part de la seva cultura i història van ser esborrades o assimilades pel seus conqueridors, Roma. No obstant això, les tombes etrusques i els seus continguts i murals que ens han arribat, així com l'adopció per part de Roma d'alguna indumentària, pràctiques religioses i arquitectura etrusques, són la prova fefaent de la prosperitat de la primera gran civilització italiana i de les grans contribucions que va aportar a la cultura mediterrània.
Cultura vil·lanoviana
La cultura vil·lanoviana es va desenvolupar durant l'edat del ferro a la Itàlia central a partir de l'any 1100 aC. De fet, el nom enganya perquè aquesta cultura no era altra cosa que la cultura etrusca en un estadi anterior. No hi ha cap evidència que indiqui que hi va haver migracions o guerres que ens permeti descriure-les com a dues cultures diferents. Els estudis d'ADN van confirmar que els etruscs eren originaris d'Itàlia. La cultura vil·lanoviana va simplement començar a explotar una quantitat superior de recursos naturals, cosa que va permetre l'aparició de poblats. Les cases eren normalment circulars, amb sostres de palla decorats amb terracota i fusta, i parets fetes de xarxes de fusta aglutinades amb una barreja de fang, excrements, llim i aigua. També ens n'han arribat urnes de ceràmica que utilitzaven per a guardar les cendres dels difunts. Gràcies a collites regulars i copioses, una part de la comunitat es podia dedicar a la manufactura i al comerç. La importància dels cavalls s'ha pogut constatar amb les nombroses troballes de regnes de bronze en els grans cementiris vil·lanovians situats just a fora dels pobles. Pels volts de l'any 750 aC, la cultura vil·lanoviana havia esdevingut la cultura etrusca pròpiament dita, i molts dels llogarets vil·lanovians es van convertir en importants ciutats etrusques. Els etruscs ja estaven a punt per a establir-se com un dels pobles més pròspers de l'antiga Mediterrània.
Etrúria
Les ciutats etrusques eren ciutats estat independents unides únicament per una religió, llengua i cultura comunes. Distribuïdes des del Tíber, al sud, fins a la vall del Po, al nord, les ciutats etrusques més importants eren, entre d'altres, Cerveteri (etrusc Cisra), Chiusi (e. Clevsin), Populònia (e. Pupluna), Tarquínia (e. Tarch'na), Veïs (e. Vei), Vetulònia (e. Vetluna) i Vulci (e. Velch). Les ciutats es van desenvolupar per separat, i això va fer que les innovacions en àmbits com la manufactura, l'art i l'arquitectura o els sistemes de govern apareguessin en moments i llocs diferents. En general les localitats costaneres, gràcies a un major contacte amb les cultures contemporànies, s'expandien més ràpidament, però acabaven transmetent de tota manera les noves idees a l'Etrúria interior. Malgrat tot, les ciutats etrusques es van desenvolupar igualment per separat, i les diferències entre unes i altres eren força significants.
La seva prosperitat es devia a una multitud de causes: un sòl fèrtil i eines agrícoles millorades que en permetien una major explotació; uns recursos minerals molt rics, especialment en ferro; la manufactura d'objectes de ceràmica, eines de metall i objectes decorats amb metalls preciosos com l'or o la plata; i tota la xarxa comercial que connectava les ciutats etrusques tant entre si com amb les tribus del nord d'Itàlia de més enllà dels Alps i les nacions marítimes i comerciants com els fenicis, grecs, cartaginesos i els pobles del Pròxim Orient en general. Els etruscs importaven esclaus, matèries primeres i productes manufacturats (sobretot ceràmica grega) i exportaven la seva pròpia ceràmica de bucchero i menjar, principalment vi, oli d'oliva, cereals i pinyols.
Història
Amb l'auge del comerç des del s. VII aC, l'impacte cultural del subsegüent acostament entre cultures, que va anar en augment, també va esdevenir més profund. Artesans provinents de Grècia i Llevant es van establir als emporia, uns ports comercials semiindependents que es van anar fundant per la costa tirrena, sobretot a Pyrgri, el port de Cerveteri. Els hàbits alimentaris, la indumentària, l'alfabet i la religió van ser només algunes de les contribucions que els grecs i els pobles del Pròxim Orient van aportar a la cultura etrusca tot transformant-la durant l'anomenat període 'orientalitzant'.
Les ciutats etrusques es van aliar amb Cartago per protegir els seus interessos comercials a la batalla d'Alalia (també coneguda com la batalla del mar sard), on es van enfrontar amb les flotes gregues l'any 540 aC. La influença naval etrusca i el seu control sobre el comerç marítim de tota la costa italiana eren tan grans que els grecs sovint s'hi referien com uns 'rufians filibusters'. Tanmateix, el s. V aC Siracusa era la potència comercial dominant a la Mediterrània, que es va aliar amb Cumes i va derrotar els etruscs en una batalla naval a Cumes mateixa, l'any 474 aC. Per a més inri, el tirà Dionís I de Siracusa va decidir atacar la costa etrusca l'any 384 aC i en va destruir molts ports. Aquests factors van contribuir de manera significativa al declivi de moltes ciutats etrusques i del seu comerç entre el s. IV i III aC.
Pel que fa a la guerra, cap a l'interior sembla que els etruscs van adoptar inicialment els estàndards grecs i l'ús d'hoplites (que duien plastrons de bronze, cascs corintis, gamberes i grans escuts circulars) desplegats amb la formació estàtica de falange, però un augment de cascs més petits, rodons i de bronze datats del s. VI aC en endavant fa pensar en una guerra més mòbil. Tot i que s'han trobat carros a les tombes etrusques, és probable que tinguessin simplement un ús cerimonial. La producció de moneda del s. V aC indica que possiblement es contractaven mercenaris per a la guerra, com es feia en moltes altres cultures contemporànies. Durant el mateix segle, molts poblats van construir extenses muralles fortificades amb torres i portes. Tots aquests canvis indiquen l'existència d'una nova amenaça militar, una amenaça que vindria del sud, on un gran imperi estava a punt de ser construït, començant per la conquesta dels etruscs: Roma buscava brega.
El s. VI aC alguns dels primers reis de Roma, per bé que llegendaris, eren de Tarquínia, però cap a finals del s. IV aC Roma ja no era el veí esquifit dels etruscs, sinó que començava a treure múscul. Addicionalment, la causa etrusca no s'havia beneficiat gaire de les invasions septentrionals de les tribus cèltiques entre el s. V i s. III aC, encara que de vegades havien estat aliats contra Roma. Entre Roma i els etruscs hi va haver dos-cents anys de guerra intermitent: tractats de pau, aliances i treves temporals eren complementades amb batalles i setges com l'atac de Roma a Veïs que va durar deu anys des del 406 aC o el setge de Chiusi i la batalla de Sentinum, totes dues l'any 295 aC. Amb el temps, l'exèrcit professional romà, la seva capacitat organitzativa superior, les seves tropes i recursos més nombrosos i la manca crucial d'unitat política entre les ciutats etrusques van acabar determinant qui seria el guanyador. L'any 280 aC va ser un any significatiu: Tarquínia, Orvieto i Vulci van caure, entre d'altres ciutats. Cerveteri va caure l'any 273 aC, una de les últimes ciutats que va resistir l'inexorable avanç del que es convertiria poc després en l'imperi romà.
Els romans acostumaven a massacrar i vendre com a esclaus els conquerits, establien colònies als seus territoris i els repoblaven amb veterans de guerra. El final va arribar quan moltes de les ciutats etrusques van donar suport a Gai Mari en la guerra civil que va guanyar Sul·la, que les va saquejar diligentment entre el 83 i el 82 aC. Els etruscs es van romanitzar, la seva cultura i llengua van ser substituïdes pel llatí i la cultura llatina, la seva literatura va ser destruïda, i la seva història, esborrada. Caldrien 2500 anys i la gairebé miraculosa descoberta de tombes intactes plenes d'artefactes exquisits i parets decorades amb vívids murals abans que el món sabés què s'havia perdut.
Govern i societat
Els governs de les primeres ciutats etrusques eren monarquies, però més tard van esdevenir oligarquies que supervisaven i dominaven tots els càrrecs públics, i en algunes ciutats hi podia haver alguna assemblea popular de ciutadans. L'única evidència d'alguna connexió política entre les ciutats era un encontre anual de la lliga etrusca, un òrgan del qual sabem ben poc més enllà del fet que 12 o 15 de les ciutats més importants enviaven els seus ancians, principalment per fins religiosos, a reunir-se en un santuari anomenat fanum Voltumnae, la ubicació del qual es desconeix, però que probablement era a prop d'Orvieto. També hi ha evidències de sobra que demostren que les ciutats etrusques de tant en tant lluitaven les unes amb les altres, i que sovint desplaçaven les poblacions de llogarets més petits, sens dubte una conseqüència de la competició pels recursos, causada tant per l'increment de la població com per l'anhel de controlar unes rutes comercials cada cop més lucratives.
La societat etrusca tenia diferents nivells d'estatus social, des d'estrangers i esclaus fins a ciutadans i ciutadanes. Segons sembla, homes d'alguns clans concrets haurien dominat càrrecs clau en la política, la religió i l'àmbit judicial, i probablement la pertinença a un clan era més important que la ciutat on es naixia. Les dones gaudien de més llibertat que en la majoria de cultures antigues, perquè, per exemple, podien heretar propietats, per bé que no tenien els mateixos drets que els homes i no podien participar en la vida pública més enllà d'esdeveniments socials o religiosos.
Religió etrusca
La religió etrusca era una religió politeista amb déus per a tots els llocs, objectes, idees i esdeveniments importants que es creia que tenien algun tipus de repercussió o control sobre la vida diària. Al capdavant del panteó hi havia Tin, per bé que com moltes altres figures similars probablement no es devia interessar gaire pels afers mundans. Per a ocupar-se'n hi havia tota una tirallonga d'altres déus com Thanur, deessa dels parts, Aita, déu de l'inframón i Usil, el déu-sol. El déu nacional etrusc sembla que era Veltha (també conegut com a Vertumne o Voltumna), que estava estretament relacionat amb la vegetació. Altres entitats menors incloïen els éssers alats femenins coneguts com a Vanth, que pel que sembla eren missatgers de la mort, i els herois, entre els quals hi havia Hèrcules, que havia estat adaptat, reanomenat i modificat a plaer, com molts altres herois grecs, per tal d'estar en consonància amb les deïtats etrusques.
Les dues característiques més importants de la religió etrusca eren els auguris (presagis trets dels ocells i fenòmens atmosfèrics com els llamps) i els harúspexs (sacerdots que presagiaven el futur a través de les entranyes d'animals sacrificats, especialment el fetge). La devoció particular dels etruscs i el seu neguit per al futur i el destí i com hi podien influir de manera positiva van ser descrits per autors clàssics com Livi, que els va anomenar "una nació més devota que cap altra envers els ritus religiosos" (Haynes, 268). Els sacerdots consultaven un recull (ara perdut) de texts religiosos anomenat Etrusca disciplina. Els texts es basaven en el coneixement que havien rebut de dues divinitats: Tages l'infant savi, net de Tin, que va aparèixer miraculosament en un camp de Tarquínia que s'estava llaurant, i la nimfa Vegoia (Vecui). Els Etrusca disciplina dictaven quan s'havien de celebrar certes cerimònies i revelaven els significats dels signes i els presagis.
Cerimònies com sacrificis d'animals, vessaments de sang a terra i músiques i danses normalment tenien lloc a fora dels temples construïts en honor a déus concrets. El poble pla deixava ofrenes a aquests temples per agrair als déus un servei rebut o per rebre'n algun de futur. A banda de menges, les ofrenes votives consistien normalment en vasos de ceràmica inscrits i estatuetes de bronze amb formes humanes i animals. Duien amulets, sobretot els nens, pel mateix motiu i per allunyar els mals esperits i la mala sort. La presència simultània d'objectes preciosos i objectes quotidians a les tombes etrusques mostra que creien en el més enllà com una continuació de la vida mundana, de la mateixa manera que els antics egipcis. Segons els murals de les parets de les tombes, el més enllà començava, com a mínim per als ocupants d'aquelles tombes, amb una reunió familiar i continuava amb banquets, jocs, danses i música.
Arquitectura etrusca
Els projectes arquitectònics més ambiciosos dels etruscs eren els temples construïts en recintes sagrats on podien fer ofrenes als seus déus. Inicialment construïts amb toves, pals de fusta i sostres de palla, cap al 600 aC els temples ja havien evolucionat i s'havien convertit en estructures sòlides i imponents fetes de pedra i columnes d'ordre toscà (amb bases però sense ser acanalades). Cada poblat tenia tres temples principals, com dictaven les Etrusca disciplina. Molt similars als temples grecs, la diferència principal és que en els temples etruscs només el pòrtic frontal tenia columnes, que s'estenia més cap enfora que els pòrtics dissenyats pels arquitectes grecs. Altres diferències inclouen unes plataformes de les bases més altes, cel·les interiors de tres habitacions, una entrada lateral i decoracions de terracota a la teulada. Les darreres comencen a aparèixer als edificis de la cultura vil·lanoviana, i a la cultura etrusca ja són decoracions més extravagants en forma d'estàtues de mida natural, com ara l'estàtua eqüestre d'Apol·lo del temple de Portonaccio a Veïs d'aproximadament l'any 510 aC.
Les cases privades de principi del s. VI aC estaven formades per unes quantes habitacions interconnectades, de vegades amb rebedor i pati, tot en una sola planta. Tapades per cobertes de dos vessants suportades per columnes, també tenien l'atri, un pati-rebedor interior amb una depressió central per recollir-hi l'aigua pluvial. A la banda oposada hi havia una gran habitació amb una llar i una cisterna, i les habitacions laterals allotjaven els criats.
Les pràctiques funeràries dels etruscs no eren ni de bon tros uniformes, ni per Etrúria ni a través dels segles de la seva cultura. Inicialment hi hagué una preferència generalitzada per a la cremació, posteriorment la inhumació la va substituir, i al període hel·lenístic la cremació va tornar a guanyar terreny, per bé que algunes zones patien els canvis més lentament. De fet, el llegat arquitectònic etrusc més important són les grans tombes cobertes de terra i els petits edificis quadrats en què s'enterraven membres de la mateixa família durant diverses generacions. Algunes tombes circulars mesuren fins a 40 metres de diàmetre; tenen sostres amb cúpules o mènsules i normalment s'hi pot accedir amb corredors delimitats per pedres. Les estructures de forma més cubica abunden més a la necròpoli de Banditaccia, a Cerveteri. Cada una té una sola entrada amb porta, i a dins hi ha bancs de pedra on s'estiraven els morts, s'esculpien altars i de vegades es col·locaven seients de pedra. Construïdes en files ordenades, les tombes indiquen una preocupació per a la planificació urbanística dels poblats.
Art etrusc
Sense cap mena de dubte el llegat artístic més important dels etruscs són els esplèndids murals de les tombes que ens ofereixen una mirada única d'aquestes vistents representacions del seu món perdut. Només un 2 % de les tombes estaven pintades, cosa que indicava que només l'elit es podia permetre tal luxe. La pintura s'aplicava o directament a la paret de pedra o a una fina capa d'escaiola, amb els contorns de les imatges prèviament dibuixats amb guix o carbó. Les ombres no s'hi feien servir gaire, però el color ja ombreja prou perquè les imatges ressaltin vívidament. Encara que els murals més antics daten de la meitat del s. VI aC, els temes romanen força constants a través dels segles, amb especial preferència per a la dansa, la música, la caça, els esports, les processons i les escenes d'àpats. De vegades també hi ha representades escenes històriques com les batalles de la tomba François de Vulci. Els murals no només ens donen una idea de com eren la vida quotidiana etrusca, els seus hàbits alimentaris o la roba que duien, sinó també ens expliquen les seves actituds socials, especialment cap a esclaus, estrangers i dones. Per exemple, la presència de dones casades als banquets i a les festes on es bevia (indicada per inscripcions acompanyants) mostra que gaudien d'un estatus social del mateix nivell que el dels seus marits, a diferència de les dones d'altres cultures antigues del mateix període.
La ceràmica era un altre art en què els etruscs eren experts artesans. El bucchero nero és la ceràmica característica d'Etrúria, i té un acabat també característic, gairebé llustrós, de color negre. Fabricada des de principi del s. VII aC, imitava sovint l'estil dels recipients en ceràmica repujada. Les formes més habituals eren bols, gerres, tasses, utensilis i recipients antropomòrfics. Les peces de bucchero nero es col·locaven normalment a dins de les tombes i es van exportar per tot Europa i la Mediterrània. Una altra especialització posterior va ser la producció d'urnes funeràries de terracota que tenien figures de mitja mida natural esculpides a la tapa, a la part superior de l'urna rectangular; aquestes figures es pintaven, i per bé que de vegades eren una mica idealitzades, són uns retrats prou realistes. Els costats d'aquestes urnes quadrades estaven decorats amb escenes en relleu de motius mitològics.
El treball del bronze era una altra especialitat etrusca des de l'època vil·lanoviana. S'hi produïen tota mena d'utensilis diaris, però la qualitat artística etrusca s'aprecia millor en les petites estatuetes i, especialment, en els miralls de bronze que es decoraven amb gravats d'escenes de motius mitològics. Ens n'han arribat molt pocs exemplars, però els que sí que ho han fet, principalment la quimera d'Arezzo, són el testimoni de la gran habilitat i imaginació dels artistes etruscs.
El llegat etrusc
Els romans no només van arreplegar les terres i els tresors dels seus veïns, sinó que també en van robar unes quantes idees. Van adoptar les pràctiques de divinació etrusques (al seu torn adaptades del Pròxim Orient) juntament amb altres característiques de la religió etrusca com ara els rituals per establir nous poblats i dividir territoris, unes pràctiques que els romans van poder conrear amb escreix mentre expandien el seu imperi. A més a més, els àugurs i els harúspexs etruscs es van convertir en membres indispensables de les llars riques i de les unitats militars, gràcies a la fama de què gaudien per tota la Mediterrània com a experts en aquestes pràctiques.
La columna d'ordre toscà, les portes arquejades, les vil·les privades amb atri, les tombes amb fornícules per a urnes funeràries i els enormes temples construïts sobre impressionants plataformes elevades són totes característiques arquitectòniques etrusques que els romans van acabar adoptant i adaptant. Altres influències culturals inclouen les processons de victòria, que es convertirien en els triomfs romans, i la túnica etrusca blanca, porpra o amb una vora vermella, que es convertiria en la toga romana. Finalment, pel que fa a la llengua els etruscs van traspassar molts dels seus mots als seus successors llatins, i a través del seu alfabet, adaptat del grec, també influenciarien les llengües europees septentrionals amb la creació de l'escriptura rúnica.
