Tir (avui dia al Líban) és una de les ciutats més antigues del món amb més de quatre mil anys d'història, durant els quals ha estat habitada de manera gairebé contínua. Va ser una de les ciutats fenícies més importants, de vegades fins i tot la més dominant, i segons els antics tiris havia estat fundada pel gran déu Melqart.
Antic port i centre industrial fenici, segons el mite va ser el lloc de naixement d'Europa, que va donar nom al continent, i de Dido de Cartago, que va ajudar Enees de Troia i se'n va enamorar. El nom significa 'roca' i la ciutat estava formada per dues parts: l'empori principal en una illa i l'antiga 'Tir' a poc més d'un quilòmetre en direcció terra ferma. L'antiga ciutat, coneguda com a Ushu (un antic nom de Melqart), va ser fundada vora el 2750 aC i l'empori es va establir poc després. Amb el temps, l'assentament insular va prosperar, la població va superar la d'Ushu i la van fortificar a consciència.
La prosperitat de Tir va atreure l'atenció del rei Nabucodonosor II de Babilònia (regnat 605/604-562 aC), que va posar setge a la ciutat durant tretze anys al s. VI aC, però no en va superar les defenses. Durant el setge, la majoria d'habitants de la ciutat del continent la van abandonar i van preferir la relativa seguretat de la ciutat insular. Ushu va esdevenir un suburbi de Tir a la terra ferma, i va romandre tal fins a l'arribada d'Alexandre el Gran.
Els tiris eren coneguts per emprar el tint de les conquilles de múrex. Aquest tint porpra era molt valorat i en el món antic era associat a la reialesa. També és el que donà lloc al nom que els fenicis van rebre dels grecs, phoinikes, que vol dir 'gent porpra'. La ciutat estat de Tir va ser la més puixant de tot Fenícia després de superar la seva germana Sidó.
Tir apareix a la Bíblia, al Nou Testament, on s'afirma que tant Jesús com sant Pau apòstol van visitar-la; també és famosa en la història militar a causa del setge d'Alexandre el Gran. Avui, Tir és inscrita en la llista Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO i es mira de conservar-ne la història davant dels conflictes actuals que hi ha a la regió.
Origen històric i mitològic
Segons molts historiadors de l'antiguitat, Tir havia estat fundada pels déus. En una versió, dues divinitats germanes, Shamenrum i Ushu, que vivien a la terra ferma, es van començar a barallar, segurament per la possessió de la terra, perquè Shamenrum era un agricultor que construïa cabanes a partir de joncs (i, per tant, establia poblacions fixes), i, en canvi, Ushu era un gran caçador que vagava amb llibertat i se sargia roba a partir de les pells dels animals.
Quan van veure que la discussió (la causa de la qual desconeixem) no duia enlloc, Ushu va construir un petit rai amb els troncs d'un arbre abatut per un llamp, es va fer a la mar i va desembarcar en una illa a prop de la costa. Hi va construir un temple i va anomenar l'illa 'Tir' en honor a la sirena Tyros, que potser el va ajudar a navegar. En aquesta història, l'illa és un lloc errant sense posició fixa (segurament és per això que a Ushu li cal l'ajuda de Tyros per a desembarcar-hi), i només esdevé fixa després que Ushu hi hagi construït el temple consagrat a les forces divines del foc i el vent. Els pilars d'esmaragda i or que enfonsa molt profundament són els que la mantenen ferma.
En una altra versió cosmològica, la deessa Astarte planta una olivera amb una àguila a les branques i un serpent enroscat a la base en una illa errant. L'illa continuaria errant fins que algú no sacrifiqués l'àguila als déus, i després que Ushu hi arribi amb el rai, l'àguila entrega voluntàriament la seva vida i Ushu hi erigeix el seu temple perquè sigui la casa dels déus. L'historiador grec Heròdot (ca. 484-425/413 aC) parla de la seva visita a Tir en el llibre II.44 de les seves Històries, en el qual explica com els sacerdots de Tir li van relatar que la ciutat l'havia fundada Hèracles (que no era el mateix semideu, fill de Zeus, i famós pels 12 treballs), que aleshores era venerat com a Melqart i era la mateixa divinitat que Ushu:
Vaig parlar amb els sacerdots del déu i els vaig preguntar quan s'havia construït el santuari... i segons ells, el santuari del déu s'havia erigit quan es va erigir Tir mateixa, és a dir, 2300 anys enrere.
Les evidències arqueològiques situen els primers habitants de Tir vora el 2900 aC; les primeres cases es van abandonar i la població va ser contínuament habitada del 2750 aC ençà. La ciutat era ben pròspera durant el període de la XVIII dinastia egípcia (ca. 1500-1292 aC), durant el qual abastaven la casa reial d'Egipte de teixits i peces de roba tenyides del pigment conegut com a porpra tiri, que es va continuar associant a la reialesa fins als temps de l'imperi Romà i més enllà. Tir va continuar prosperant durant el regnat del rei assiri Assurnasirpal II (884-859 aC), que l'anomena a la llista de ciutats a les quals va imposar tributs en forma d'argent, or, estany, bronze i altres metalls preciosos i materials diversos.
L'època d'or de Tir
L'època d'or de Tir va ser vora el s. X aC. Al s. VIII va fundar altres colònies i va gaudir d'una gran riquesa i prosperitat, principalment gràcies a l'aliança amb Israel. L'aliança i l'acord comercial entre Tir i David, rei d'Israel, la va proposar el rei de Tir, Abibaal, que va enviar fusta dels llegendaris cedres del Líban al nou rei (tal com va fer després Hiram, fill d'Abibaal, amb el fill del rei David, Salomó). Aquesta aliança va resultar ser molt profitosa per a totes dues parts. Segons l'acadèmic Richard Miles:
Comercialment, a Tir aquest acord no tan sols li va donar un accés privilegiat al valuós mercat d'Israel, Judea i la Síria septentrional, sinó que també li va fornir encara més oportunitats per al comerç d'ultramar. De fet, una expedició conjunta israelita i tíria va viatjar fins al Sudan i Somàlia, i potser fins i tot més lluny, a l'oceà Índic. (32)
Un altre esdeveniment que va ampliar la riquesa de Tir va ser, pel que es veu, una revolució religiosa a la ciutat governada per Abibaal i Hiram que va elevar Melqart per sobre de la popular parella divina de la religió fenícia, Baal i Astarte. La preeminència de Melqart (el nom del qual significa 'rei de la ciutat') va canviar el balanç del poder, que se'n va anar de les mans dels sacerdots del panteó tradicional per anar a parar a disposició del palau, ja que Melqart es va associar a la casa reial. Miles apunta que:
Rere la decisió reial de reemplaçar les deïtats principals tradicionals de Tir amb un nou déu, Melqart, hi havia una voluntat de fer agenollar els temples davant el poder reial. (32)
Com ja s'ha comentat, Melqart no era una divinitat nova a Tir perquè sempre s'havia venerat, però ara va adquirir més autoritat i preeminència. Els tiris no van ser mai monoteistes, però l'ascens de Melqart a la ciutat va plaure a la casa reial monoteista d'Israel, la qual venerava el déu únic Jahvè, i això va millorar encara més les relacions comercials entre els dos pobles. Els tiris hi bescanviaven metalls preciosos (per als temples israelites) i la famosa roba tenyida de porpra tiri per béns de primera necessitat i béns de luxe. Miles escriu que:
A canvi [de metalls preciosos i roba] els israelites abastaven Tir de blat i oli d'oliva per a tot l'any: 400.000 litres de blat i 420.000 litres d'oli d'oliva, cosa que anava molt bé a Tir, atès el seu territori limitat. (32)
Això no tan sols va augmentar la riquesa del palau, sinó que a través d'una distribució més eficient d'aquesta riquesa, tota la ciutat va prosperar. Aquesta prosperitat va atraure l'atenció dels babilonis després de la caiguda de l'imperi assiri l'any 612 aC, i el rei Nabucodonosor II va posar setge a la ciutat l'any 586 aC. El setge va durar tretze anys i, malgrat que els murs de Tir van resistir, el comerç se'n va ressentir i Tir va començar a entrar en decadència. Tir va revifar sota l'imperi persa aquemènida, el qual va capturar la ciutat el 539 aC i la va controlar fins a l'arribada d'Alexandre el Gran.
El setge d'Alexandre el Gran
Malgrat que els perses a la llarga van col·locar els seus propis governadors a les ciutats fenícies, no interferien en les tradicions polítiques o religioses i, per tant, com a mínim al començament, Tir va poder mantenir el seu rei associat a Melqart. El rei havia substituït els sacerdots i ara era ell el «pont entre el món temporal i el celestial, i era perfectament plausible que les necessitats dels déus celestials convergissin amb les exigències polítiques del palau» (Miles, 33). Aquestes noves polítiques religioses van enfortir el sentiment d'unitat entre els habitants de la ciutat perquè els diferenciava de les altres ciutat estat de Fenícia, és a dir, als ulls del seu déu eren especials. Miles escriu que:
El rei fins i tot va introduir una nova cerimònia elaborada per celebrar el festival anual de Melqart. Cada primavera, en el festival anomenat egersi es dipositava, amb una coreografia ben planificada, una efígie del déu en un rai enorme que era cremat mentre se'l deixava flotar a la deriva, cap al mar, mentre la gentada que hi havia cantava himnes. Per als tiris, així com per a molts altres pobles antics del Pròxim Orient, l'èmfasi es posava a les propietats restauradores del foc, car el déu mateix no era destruït, ans el contrari, revivia a través del fum; la crema de l'efígie, per tant, representava el seu renaixement. Per emfasitzar la importància de l’egersi a mantenir la cohesió interna del poble tiri, tots els forasters se n'havien d'anar de la ciutat durant la cerimònia. (33-34)
Era aquesta cerimònia, i la importància que tenia per a la gent, el que va conduir Tir a la destrucció i a la massacre i a l'esclavització del seu poble. El 332 aC, Alexandre el Gran va arribar a la ciutat durant la seva campanya de conquesta de l'imperi aquemènida. Acabava de subjugar Sidó, la qual s'havia rendit i li havia ofert copiosos obsequis, i, per tant, va exigir a Tir que fes el mateix. Seguint l'exemple de Sidó, els tiris van reconèixer la grandesa d'Alexandre i li van presentar dons gens envejables amb els quals Sidó l’havia obsequiat.
Tot semblava anar com una seda i, satisfet amb la submissió de Tir, Alexandre va anunciar que oferiria un sacrifici en honor al seu déu al temple de Melqart. Però els tiris no ho podien pas permetre, perquè hauria estat sacríleg que un foraster hagués ofert un sacrifici a la que consideraven la casa terrenal del seu déu, i per a més inri faltava ben poc per a la cerimònia de l’egersi. L'acadèmic Ian Worthington ens descriu el que va passar:
Azemilc, rei de Tir, va oferir una solució de compromís. Tir esdevindria aliada d'Alexandre si ell oferia un sacrifici a terra ferma, a l'antiga Tir, en direcció oposada de l'illa. Enfurismat, Alexandre va enviar missatgers per dir-los que això era inacceptable i que s'havien de rendir. Els tiris els van matar i en van llançar els cossos des de les muralles. (105)
Aleshores Alexandre va posar setge a Tir. Va desmantellar bona part de l'antiga ciutat de terra ferma, i juntament amb restes d'edificis, roques i arbres tallats va crear un pont que connectés el continent amb l'illa perquè hi passessin les màquines de guerra. Amb els segles, això va causar una sedimentació important i va acabar connectant de manera permanent l'illa amb el continent. És per això que avui Tir ja no és una illa. Després d'un setge de set mesos, Alexandre va fer servir l'escullera improvisada per fer caure els murs de Tir i va prendre la ciutat.
La població de 30.000 habitants de Tir va ser massacrada i esclavitzada, i la ràbia per haver oposat resistència durant tant de temps va fer que Alexandre fes destruir la ciutat. La decadència de Tir va alimentar encara més la prosperitat de Cartago (establerta com a colònia fenícia l'any 814 aC), perquè bona part dels supervivents del setge van aconseguir escapar de la ira d'Alexandre amb suborns o fugint furtivament, i van emigrar a l'antiga colònia situada al nord de l'Àfrica.
Després de la mort d'Alexandre el 323 aC, els seus generals es van esbatussar pels territoris que havia conquerit, i moltes d'aquestes regions passaven de les mans d'un general a l'altre sense parar, i molt sovint amb regències ben curtes. El general Laomedont de Mitilene va ser el primer que es va apropiar de Tir, però la ciutat va canviar ràpidament de mans durant el conflicte conegut com a la guerra dels diàdocs, la guerra dels successors d'Alexandre, fins que Antígon Monóftalmos la va prendre el 315 aC i els seus successors la van controlar fins a la conquesta d'Antíoc III (regnat 223-187 aC) de l'imperi selèucida l'any 198 aC.
L'arribada de Roma
Antíoc III s'estava ocupant d'expandir els seus territoris quan la segona guerra Púnica va esclatar entre Roma i Cartago el 218 aC. Gràcies al suport de Filip V de Macedònia (regnat 221-179 aC), el gran general cartaginès Anníbal (ca. 247-183 aC) va aconseguir convèncer Antíoc III perquè conquerissin Egipte plegats vora el 205 aC. Tanmateix, com que Egipte era el graner més important de Roma, els romans van advertir Antíoc III de les greus represàlies que hi hauria si acceptava la proposta de Filip V. Antíoc III es va fer enrere i els romans van derrotar Filip V a la batalla de Cinocèfals el 197 aC.
Amb la temença que ell seria el pròxim, Antíoc III va llençar un atac preventiu el 191 aC, i va ser derrotat a la batalla de Magnèsia el 190 aC. El tractat d'Apamea de 188 aC va reduir dràsticament el territori d'Antíoc III i va imposar unes indemnitzacions per la guerra massa severes per als selèucides, cosa que va contribuir a la caiguda de l'imperi. Els monarques selèucides es van començar a preocupar més de la seva pròpia seguretat, confort i vida luxosa que del funcionament de l'estat, i això va permetre que un bon grapat de regions adquirissin més autonomia, com ara Tir, que es va declarar independent l'any 126 aC.
La ciutat va patir un altre declivi durant les guerres mitridàtiques (89-63 aC) entre Mitridates VI del Pont (regnat 120-63 aC) i Roma, que també van involucrar Tigranes I (regnat ca. 95-56 aC), el qual es va aliar amb Mitridates VI. Malgrat que Tir va reeixir a mantenir la seva independència, el continu estat de guerra a la regió va fer que el comerç se'n ressentís i va contribuir al declivi econòmic.
Els romans van obtenir el control de la ciutat com a colònia el 64 aC, quan el general i cònsol romà Pompeu va annexionar tot Fenícia a l'imperi Romà. Tir va ser reconstruïda i abastada pels romans, els quals, irònicament, havien destruït la ciutat de Cartago on els tiris supervivents havien fugit. Roma va construir les carreteres, els monuments i els aqüeductes que avui encara es poden veure a la ciutat moderna. La ciutat va florir durant el control romà, però va entrar en decadència després de la caiguda de l'imperi Romà. Va continuar sent una ciutat portuària sota el control de la Roma d'Orient, l'imperi Bizantí, fins al s. VII, quan va ser conquerida pels musulmans.
Conclusió
La ciutat va passar a ser controlada pels croats cristians el 1124 just després de la primera croada i va esdevenir un gran centre comercial que connectava Occident i Orient amb la ruta de la seda. Durant aquest període, Tir va continuar produint el seu famós tint porpra i va prosperar com a arquebisbat de l'Església i com a una de les defenses més importants del regne de Jerusalem per mantenir la presència cristiana a la regió.
Tir va ser presa pel soldanat mameluc el 1291 i, poc després, la producció de tint porpra i peces de roba porpra va cessar perquè hi havia disponibles tints més barats. El 1516 la ciutat va esdevenir part de l'imperi otomà, que la va controlar fins al 1918, quan després de la rebel·lió àrab va esdevenir part del regne de Síria. Aleshores els tiris depenien sobretot de la indústria pesquera, que sempre havia estat un aspecte fonamental de l'economia tíria, i ben poc de la producció de totes les manufactures que havien caracteritzen la grandesa del passat tiri.
Avui dia la subsistència de Tiri es fonamenta principalment en el turisme. Les excavacions arqueològiques es van començar a realitzar el 1946 i s'han continuat d'aleshores ençà, si bé de manera esporàdica. Els conflictes perennes de la regió que van començar a les darreries del segle passat i encara duren avui dia han impedit continuar moltes excavacions i, de vegades, fins i tot han fet totalment impossible el turisme, cosa que n'ha afectat l'economia i ha impedit ulteriors excavacions a una de les grans ciutats de l'antiguitat.
