Segons la llegenda, l’antiga Roma va ser fundada per dos germans semideus, Ròmul i Rem, el 21 d’abril del 735 aC. La llegenda afirma que mentre discutien per decidir qui governaria la ciutat (o, segons altres versions, on la fundarien), Ròmul va matar Rem i va anomenar la ciutat amb el seu nom. Aquesta història de la fundació de Roma és la més coneguda, però no és l’única que hi ha.
Altres llegendes asseguren que la ciutat va prendre el nom d’una dona, Roma, que va viatjar amb Enees i altres supervivents de Troia després que la ciutat caigués. Quan van atracar a la riba del riu Tíber, els homes van voler continuar el viatge, però Roma i les altres dones s’hi van negar. Roma va instigar les dones per cremar les naus troianes, cosa que va obligar els supervivents troians a romandre al lloc que eventualment esdevindria Roma. A banda d’aparèixer en aquesta llegenda, Enees de Troia també fa acte de presència a l’Eneida de Virgili com a fundador de Roma i ancestre de Ròmul i Rem, fet que relacionava Roma amb l’esplendor i el poder de l'antiga Troia.
Altres teories sobre el nom de la famosa ciutat suggereixen que o bé provenia de Rumon, l’antic nom del riu Tíber, i que era merament un topònim que designava la petita base comercial establerta a la seva riba, o bé que derivava d’una paraula etrusca.
Roma més antiga
Originalment un petit llogaret a la riba del Tíber, ben aviat Roma es va engrandir i enfortir amb el comerç. La ubicació de la ciutat oferia als mercaders una ruta marítima fàcilment navegable on podien intercanviar els béns. A mesura que es va anar fent més gran, la ciutat va ser governada per set reis, des de Ròmul fins a Tarquini. La cultura i la civilització grega, que van arribar a Roma a través de les colònies gregues del sud de la península, van proporcionar a Roma un model amb el qual construirien la seva pròpia cultura. Dels grecs en van agafar la literatura i la religió, així com els fonaments d’arquitectura.
Els etruscs, emplaçats al nord, els van proporcionar un model per al comerç i l’urbanisme luxuriós. Etrúria també era molt ben situada per comerciar i els primers romans en devien aprendre les tècniques mercantils, sia imitant-ne l’exemple sia seguint el mestratge dels etruscs que van fer incursions a la zona del voltant de Roma entre el 650 i el 600 aC (malgrat que la seva influència ja s’havia notat força abans). L’abast del rol que va tenir la civilització etrusca en el desenvolupament de la cultura i la societat romana encara es debat, però hi ha força consens en l’impacte significant que va tenir en aquestes etapes primerenques.
Des del principi, els romans van exhibir un talent per agafar i millorar les tècniques i els conceptes de les altres cultures. El regne de Roma va passar ràpidament de ser un poblet mercant a una ciutat pròspera entre els segles VIII i VI aC. Quan el 509 aC van deposar l’últim dels set reis de Roma, Tarquini el Superb, el seu rival al poder, Luci Juni Brut, va reformar el sistema de govern i va establir la República romana.
Guerra i expansionisme
Malgrat que els primers anys la prosperitat de la ciutat es va deure principalment al comerç, va ser la guerra allò que va convertir Roma en una de les potències del món antic. Les guerres contra la ciutat nord-africana de Cartago (conegudes com a guerres púniques, 264-146 aC) van consolidar el poder de Roma i en van augmentar la riquesa i el prestigi. Roma i Cartago eren rivals en el comerç del mediterrani occidental i, després de derrotar la ciutat nord-africana, Roma va exercir el control gairebé absolut de la zona, malgrat que encara hi havia incursions de pirates que li impedien controlar els mars.
A mesura que la República de Roma guanyava poder i prestigi, la ciutat de Roma va començar a patir les conseqüències de la corrupció, l’ambició i l’excessiva dependència del treball esclau estranger. Bandes de romans desocupats que perdien la feina a causa dels esclaus duts dels territoris conquerits oferien els seus serveis com a pinxos a les ordres del senador opulent que els volgués contractar. L’elit adinerada de la ciutat, els patricis, van esdevenir cada cop més rics a costa de la classe baixa treballadora, la plebs.
Al segle II aC els germans Grac, Tiberi i Gai, dos tribuns romans, van impulsar tant reformes agràries com polítiques. Malgrat que tots dos van ser morts en el procés, els seus esforços van atiar reformes legislatives i la corrupció desenfrenada del senat romà es va limitar una mica (o, com a mínim, els senadors van començar a ser més discrets en els seus comportaments corruptes). En temps del primer triumvirat, tant la ciutat com la República romana eren en ple apogeu.
La República
Malgrat tot, Roma era dividida per les classes socials. La classe governant s’anomenava a si mateix optimates (els millors), mentre que les classes baixes, o qui hi simpatitzava, eren coneguts com els populares (el poble). Aquests epítets només es feien servir amb qui defensava una determinada ideologia política, no designaven estrictament partits polítics i ni tota la classe governant eren optimates, ni totes les classes populars, populares.
En general, els optimates defensaven uns valors polítics i socials tradicionals que afavorien el poder del senat de Roma i el prestigi i la superioritat de la classe governant. Els populares, també en general, defensaven les reformes i la democratització de la República romana. Aquestes ideologies oposades acabarien xocant en forma de tres homes que, a contracor, van dur la República romana a la seva fi.
Marc Licini Cras i el seu rival polític, Gneu Pompeu Magne (Pompeu), juntament amb un altre polític jove, Gai Juli Cèsar, van formar el que els historiadors moderns anomenen el primer triumvirat de Roma (ni els romans de l’època ni els tres homes que el conformaven no van fer servir mai el terme). Cras i Pompeu defensaven una visió política d’optimate mentre que Cèsar era populare.
Tots tres homes eren igual d’ambiciosos i gràcies a l’anhel de poder tots tres es mantenien a ratlla l’un a l’altre i van fer que Roma prosperés. Cras va ser l’home més ric de Roma i era tan corrupte que obligava els ciutadans benestants a pagar una “taxa de seguretat”. Si el ciutadà la pagava, Cras no li cremava la casa, però si els diners no arribaven, el foc prenia i Cras cobrava una taxa per enviar-hi homes que l’apaguessin. Malgrat que la motivació era de tot menys noble, Cras va crear de facto els primers bombers, els quals més tard serien de gran utilitat per a la ciutat.
Tant Pompeu com Cèsar eren grans generals que mitjançant llurs conquestes van enriquir Roma. Malgrat ser l’home més ric de Roma (i s’ha especulat que el més ric de tota la història de Roma), Cras anhelava rebre el mateix respecte que Pompeu i Cèsar aconseguien amb els èxits militars. El 53 aC va organitzar una expedició contra Pàrtia i va ser derrotat a la batalla de Carres, a l’actual Turquia, on va ser mort quan les negociacions per a la treva van fracassar.
Amb Cras fora del mapa, el primer triumvirat es va desintegrar i Pompeu i Cèsar es van declarar la guerra. Pompeu va intentar eliminar el rival per la via legal i va fer que el senat ordenés a Cèsar que es presentés a Roma per tal de ser jutjat. En comptes de retornar amb humilitat per defensar-se’n, Cèsar va travessar el riu Rubicó amb la seva armada el 49 aC i va entrar a Roma estant-hi al capdavant.
Es va negar a respondre als càrrecs i es va dedicar a mirar d’eliminar el seu rival Pompeu. Pompeu i Cèsar es van trobar en combat el 48 aC a Farsàlia, Grècia, on les forces numèricament inferiors de Cèsar van derrotar l’armada més nombrosa de Pompeu. Pompeu va fugir a Egipte tot esperant de trobar-hi asil, però va ser assassinat tan bon punt hi va arribar. La notícia de la victòria de Cèsar contra l’aclaparadora armada de Pompeu s’havia escampat ràpidament i molts antics amics i aliats de Pompeu van canviar ràpidament de bàndol, creient que Cèsar era el favorit dels déus.
Vers l’imperi
Ara Juli Cèsar era l’home més poderós de Roma. Quan el senat el va proclamar com a dictador el període de la República va arribar definitivament a la fi. La seva popularitat era immensa i els esforços per crear un govern central fort i estable van fer prosperar la ciutat de Roma encara més. Malgrat tot, precisament a causa d’aquestes mesures pròsperes va ser assassinat per un grup de senadors romans l’any 44 aC.
Els conspiradors, entre els quals hi havia Brut i Cassi, temien que si Cèsar continuava obtenint poder tard o d’hora aboliria el senat. Després de la seva mort la seva mà dreta i cosí, Marc Antoni, es va aliar amb el nebot i hereu de Cèsar, Gai Octavi (Octavià), i l’amic de Cèsar, Marc Emili Lèpid, per derrotar les forces de Bru i Cassi a la batalla de Filipos el 42 aC.
Octavi , Marc Antoni i Lèpid van formar el segon triumvirat de Roma, però, com al primer, els tres homes eren igual d’ambiciosos. Lèpid va ser neutralitzat eficaçment quan Marc Antoni i Octavi van acordar que hauria de governar Hispània i l’Àfrica, cosa que li impedia de jugar cap paper en la política romana. Es va acordar que Octavi governés les terres occidentals i Marc Antoni, les orientals.
La relació de Marc Antoni amb la reina d’Egipte Cleòpatra VII, però, va fer trontollar l’equilibri que Octavi havia volgut mantenir i Marc Antoni i Octavi es van declarar la guerra. Les forces combinades de Marc Antoni i Cleòpatra van ser derrotades a la batalla d’Àccium el 31 aC i un any més tard tots dos es van suïcidar. El 27 aC el senat va concedir a Octavi poders extraordinaris, i va prendre el nom d’August, el primer emperador de Roma. Hi ha força consens a establir aquest punt com el final de la història de Roma i el principi de la història de l’imperi Romà.
