Els egipcis creien que el més enllà era exactament com la vida terrenal. Quan una persona moria el seu viatge no s'acabava, sinó que simplement passava del pla terrenal al pla etern. L'ànima era jutjada al tribunal dels déus amb la balança que pesava el cor, davant del gran déu Osiris i dels quaranta-dos jutges. Si la vida menada a la terra era considerada prou digne, l'ànima anava al paradís dels camps de les canyes. L'ànima era duta en barca fins a l'altra banda del llac dels lliris (o llac de les flors) amb altres ànimes jutjades favorablement, a una terra on hom recuperava tot allò que pensava haver perdut. Allà hom hi trobava la seva casa tal com l'havia deixada i les persones estimades que havien traspassat abans. Cada detall de la vida anterior, fins i tot l'arbre preferit o aquell estimat animal de companyia, era allà per donar la benvinguda a l'ànima. Hi havia menjar i cervesa, aplecs amb els amics i la família, i hom podia cultivar els passatemps que havia practicat en vida.
La feina al més enllà
En consonància amb tota la resta d'aspectes, al més enllà també s'hi treballava. Els antics egipcis eren molt diligents, i el treball era molt ben valorat a dins de la comunitat. Naturalment, la gent treballava per tal de mantenir la família, però també treballaven per a la comunitat: el servei comunitari era obligatori perquè 'tornava' tot el que hom havia rebut de la societat. El valor cultural i religiós de la maat (harmonia) dictava que hom havia de tenir la resta de persones en alta estima i les havia de considerar iguals, i per tant tothom havia de contribuir al benefici de la comunitat.
Els grans projectes de construcció dels reis, com ara les piràmides, els van dur a terme artesans qualificats, no pas esclaus, els quals o bé rebien una remuneració pels seus serveis o bé s'oferien com a voluntaris per al bé comú. Si hom no podia complir les seves obligacions per malaltia, obligacions personals o simple mancança de ganes, sempre hi podia enviar algú altre que fes la feina, però només ho podia fer un sol cop a la vida. Al món terrenal, hom hi feia anar un amic, un familiar o una persona pagada perquè el substituís; en canvi, al més enllà, aquest rol el satisfeia un ushebti.
La funció dels ushebti
Els ushebti (també coneguts com a shawbti i ushabti) eren figuretes funeràries de l'antic Egipte que acompanyaven els morts al més enllà. El nom deriva del mot egipci swb, que vol dir 'pal', però també correspon a 'resposta' (wsb), i, per tant, els ushebtis eren coneguts com 'els que responien'.
Les figuretes, que tenien forma de mòmies adultes masculines o femenines, s'han trobat a tombes ben antigues (amb la funció de representar el mort), i durant el Regne Nou (1570-1069 aC) eren fetes de pedra o fusta (a la Baixa Època eren fetes de faiança) i van passar a representar 'treballadors' anònims. Cada ushebti tenia inscrit un 'encanteri' (conegut com a 'fórmula ushebti') que especificava la funció d'aquella figureta en particular. L'encanteri més famós és el número 472 dels Textos dels sarcòfags, que data de vora el 2143-2040 aC. Els ciutadans estaven obligats cada any a dedicar part del seu temps en la participació d'obres públiques a les quals el faraó els assignava segons l'habilitat que tenia cadascú. Un ushebti reflectia aquesta habilitat o, si es tractava d'un 'ushebti treballador', en reflectia una considerada important.
Com que els egipcis veien el més enllà com una continuació de l'existència terrenal (amb l'absència beneficiosa de malalties i, per descomptat, de la mort), pensaven que el déu dels morts, Osiris, també tenia endegades les seves pròpies obres públiques, i per tant la funció dels ushebti era ajudar els morts quan havien de treballar. La seva funció es constata de manera clara al llibre dels morts (també conegut com a 'llibre per sortir al dia'), que és una mena de manual de vora el 1550-1070 aC que guia els morts pel desconegut reialme del més enllà.
El llibre dels morts conté encanteris que han de ser recitats per l'ànima al més enllà en diferents moments i per a diferents usos. Hi ha encanteris que protegeixen, d'altres fan moure d'una zona a una altra, n'hi ha d'altres que justifiquen els actes de la vida anterior i fins i tot n'hi ha un per 'eliminar el llenguatge groller de la boca' (encanteri 90). Entre aquests versos hi ha l'encanteri sis, conegut com a l'encanteri que fa que un ushebti faci la feina d'un home al reialme dels morts. Aquest encanteri és una versió reciclada de l'encanteri 472 dels textos dels sarcòfags; quan a l'ànima se li requeria que treballés per Osiris en el més enllà, recitava aquest encanteri i l'ushebti cobrava vida i la substituïa. L'encanteri feia així:
O ushebti, que te m'ets assignat. Si m'invoquen, si se'm conjura de fer qualsevol tasca al reialme dels difunts, i a més a més se't presenten obstacles com un home amb el seu deure, et presentaràs en cada ocasió per tal de llaurar la terra, de negar els marges o traginar la sorra d'est a oest en lloc meu. 'Heus-me aquí', diràs.
Aleshores l'ushebti era imbuït de vida i reemplaçava l'ànima amb la tasca. Tal com si fos a la terra, això permetia a l'ànima d'anar a ocupar-se dels seus afers; si volia treure a passejar el gos vora el riu o volia passar l'estona sota el seu arbre preferit tot llegint un bon llibre i després anar a fer una cervesa, hom ho podia continuar fent: l'ushebti s'encarregaria de les tasques que Osiris exigia. Cadascun d'aquests ushebtis es creava seguint una fórmula concreta: per exemple, en el cas de l'encanteri de més amunt, quan es diu 'llaurar la terra' l'ushebti responsable cobra vida amb alguna eina per llaurar.
L'evolució i la importància dels ushebtis
Cada ushebti era fabricat a mà tenint en compte la tasca que la fórmula de l'ushebti descrivia, i per tant hi havia ushebtis amb cistella, aixades, aixadelles o cisells, segons la feina que hauria de fer. Els ushebti es compraven als tallers dels temples, i, lògicament, com més ric era hom, més ushebtis podia comprar. Per tant, gràcies al nombre d'ushebtis trobats en les tombes excavades, els arqueòlegs han pogut determinar si fa no fa l'estatus del propietari de la tomba. Les tombes més pobres no en contenien cap, però fins i tot els de mides més modestes en tenen un parell o tres, i en algunes tombes s'han trobat prou ushebtis perquè n'hi hagués un per a cada dia l'any.
Al Tercer Període Intermedi (ca. 1069-747 aC) van començar a aparèixer alguns ushebti especials que tenien una mà recolzada a la cintura i l'altra que aguantava un fuet: eren ushebtis capatassos. Pel que sembla, durant aquest període els ushebtis eren considerats més aviat esclaus i no pas treballadors o servents que reemplaçaven el difunt. El capatàs tenia deu ushebtis a càrrec seu i, a les tombes més elaborades, hi havia trenta-sis figuretes de capatassos que vetllaven per 365 ushebtis. A la Baixa Època (ca. 737-332 aC) els ushebtis encara es dipositaven a les tombes, però la figura del capatàs ja no apareixia. No se sap amb certesa quins canvis van ocórrer perquè la figura del capatàs ja no calgués, però fos el que fos, va fer que els ushebtis recuperessin el seu antic rol com a treballadors i es van continuar dipositant a les tombes perquè duguessin a terme les tasques dels seus amos al més enllà. Aquests ushabtis es manufacturaven com els antics, amb eines específiques per a les tasques que haguessin de realitzar un cop invocats.
Igualtat en la mort
Els ushebtis són de les manufactures que ens han arribat en quantitats més nombroses (a banda dels escarabeus). Com ja s'ha dit, es trobaven a les tombes de gent de tots els estaments possibles, dels més pobres als més rics, dels plebeus al rei. Els ushebtis de la tomba de Tutankamon eren molt detallats i molt ornamentats, mentre que l'ushebti de la tomba d'un modest pagès era molt més senzill. Tant era si hom havia regnat sobre tot Egipte o només posseïa una menuda parcel·la de terra, tothom era igual en la mort. O gairebé igual. Tant el rei com el pagès havien de respondre davant d'Osiris, però la quantitat de temps i esforç que havien de destinar-hi era dictat per la quantitat d'ushebtis que s'havien pogut permetre abans de morir.
De la mateixa manera que la gent servia el sobirà d'Egipte en vida, s'esperava que les seves ànimes servissin Osiris, senyor dels morts, en el més enllà. Això no volia dir que un rei hauria de fer per força la feina d'un pedrer, però s'esperava que la reialesa servís tan bé com pogués, tal com havien fet en vida. Tanmateix, com més ushebtis posseïa hom, més temps lliure tindria en els camps de les canyes. Això volia dir que si hom havia estat prou ric en vida per poder-se permetre una petita armada d'ushebtis, al més enllà li esperava una nova vida d'allò més relaxant. Per tant, l'estatus en vida es reflectia en l'ordre etern en consonància amb la concepció egípcia del més enllà com un simple mirall del temps transcorregut en vida.
