Conrear la canya de sucre era un negoci molt rendible, però produir sucre refinat era un procés per al qual calia molta mà d'obra. Per aquest motiu, els colons europeus van fer servir esclaus a les seves plantacions de l'Àfrica i Amèrica, i gairebé tots provenïen de l'Àfrica. Si sobrevivien a les horribles condicions del viatge, els esclaus només podien esperar una dura vida de feina a les plantacions de les illes atlàntiques, el Carib, Amèrica del Nord i el Brasil.
Els portuguesos van ser els primers a desenvolupar el sistema de plantacions a les seves colònies de les illes atlàntiques, i després el van traslladar al Brasil, on van establir-ne a Pernambuco i São Vicente vora l'any 1530. Com que la majoria de la mà d'obra era no remunerada, els propietaris que posseïen plantacions de sucre a una escala prou gran van fer fortuna, però no va ser gens fàcil per als propietaris de plantacions més petites per culpa de les malalties tropicals, les poblacions indígenes que tenien ganes de recuperar els seus territoris i els problemes de l'agricultura premoderna. Malgrat això, el sistema de plantacions va tenir tant d'èxit, que aviat es va adoptar a tota l'Amèrica colonial, i també es va fer servir amb molts altres conreus com el del tabac i el cotó.
Madeira i el sistema de plantacions
Al segle XV els portuguesos van ser els primers que van adaptar el sistema de plantacions per al cultiu de la canya de sucre (Saccharum officinarum) a gran escala. La idea es va testar per primera vegada amb la colonització portuguesa de Madeira el 1420. Madeira, un grup d'illes volcàniques despoblades de l'Atlàntic Nord, tenia un sòl ric i un clima idoni per al conreu de la canya de sucre durant tot l'any. La corona portuguesa va començar a dividir les terres en una mena de capitanies anomenades donatarias i les va repartir a colons nobles, tal com es feia en el sistema feudal d'Europa. Aquests nobles també distribuïen als seus súbdits parts de la propietat, divisions que s'anomenaven semarias, amb la condició que desbrossessin la terra i l'utilitzessin per conrear-hi primer blat i, a partir de 1440, canya de sucre; una part de la collita l'havien d'entregar al noble. El projecte va ser finançat per banquers genovesos, mentre que els coneixements tècnics els aportaven uns assessors sicilians. És de Sicília que es van dur a Madeira les diferents varietats de la canya de sucre.
El sucre de Madeira s'exportava a Portugal i, mitjançant mercaders, també a Flandes, Itàlia, Anglaterra, França, Grècia i fins i tot Constantinoble. A final del segle XV els propietaris de les plantacions sabien que anaven per bon camí, però el seu problema principal era la mà d'obra, així que van fer dur esclaus de l'Àfrica occidental, especialment del Regne del Congo i el regne de Ndongo (actual Angola). Malgrat que era a escala força petita, ara el tràfic d'esclaus ja s'havia instaurat com a model, un model que es copiaria i perfeccionaria en altres llocs després de la colonització portuguesa de les Açores el 1439, les illes de Cap Verd el 1462 i São Tomé i Príncipe el 1486.
São Tomé i Príncipe van ser les primeres colònies europees que van desenvolupar plantacions de sucre a gran escala que feia servir una mà d'obra majoritàriament composta d'esclaus africans. Després, el sistema es va aplicar a una escala encara més gran a la colònia portuguesa del Brasil a partir de l'any 1530. En poques dècades, el Brasil s'havia convertit en el productor més gran de sucre del món. El mateix sistema va ser adoptat per altres potències colonials, sobretot al Carib. Com comenta l'historiador M. Newitt:
Aquí [São Tomé i Príncipe] és on es va desenvolupar el sistema de plantacions, que depenia del treball esclau, i s'hi va establir un sistema de monocultura, cosa que va obligar als colons a importar tot el que necessitaven, inclosos els aliments. São Tomé va assumir totes les característiques que després tindrien les illes de les Petites Antilles; era una illa del Carib al costat equivocat de l'Atlàntic. (61)
El procés de producció
La indústria de la canya de sucre era una indústria per a la qual calia molta mà d'obra, tant pel que feia a la feina qualificada com la no qualificada. Els camps s'havien de netejar i cremar, i les cendres restants es feien servir com a adob. De vegades la terra s'havia de disposar en terrassa, encara que al Brasil no era habitual. Les xarxes per al reg s'havien de construir i mantenir netes. Calia un gran nombre de sembradors i recol·lectors per desherbar el terreny i plantar i tallar la canya, la qual es podia collir cinc o sis mesos després de la sembra a les zones més fèrtils. Com que la canya es plantava cada mes en una part de la plantació, la collita era un procés continu durant bona part de l'any, i per als períodes més intensos calia que els esclaus treballessin tant de nit com de dia. Un cop collida, la canya s'havia de carregar en carros i calia menar els bous per transportar-la fins a la planta de processament. Aleshores, el sucre s'envasava i s'enviava al port per exportar-lo.
Totes les tasques anteriors podien ser dutes a terme per mà d'obra no qualificada i les realitzaven sobretot esclaus i una minoria de treballadors assalariats. El problema de debò era el procés de producció del sucre. Com comenta l'historiador A. R. Disney, «la producció de sucre era una de les indústries agrícoles més complexes i tecnològicament sofisticades dels primers temps moderns» (236).
Calia construir, fer funcionar i mantenir la maquinària per aixafar i processar la canya. A les primeres plantacions es feien servir premses manuals per aixafar la canya, però aviat van ser substituïdes per premses propulsades amb força animal i després per molins de vent o, més sovint, molins d'aigua; per tant, les plantacions normalment es construïen a prop d'un rierol o un riu. Per estalviar en els costos de transport, les plantacions se situaven com més a prop millor d'un port o una font d'aigua principal. Els propietaris de plantacions que no es podien permetre tenir la seva pròpia planta de molta feien servir les de les empreses més grans i, a canvi, pagaven amb una part de la collita. Calien entre 60 i 200 treballadors per fer funcionar una planta de molta. A més a més, per al refinament calia una gran quantitat de fusta que es feia servir com a combustible per forns industrials, i recol·lectar-ne prou representava una tasca àrdua per als esclaus de la plantació. Hi havia molta demanda de qui tenia sabia fer funcionar i mantenir la maquinària de les plantes de molta, especialment la posició de supervisor en cap, el mestre del sucre, que gaudia d'un sou elevat. A mesura que la composició de les poblacions de les colònies evolucionava, per a aquests llocs de feina tècnics s'hi contractaven europeus d'ascendència mixta, esclaus alliberats i, de vegades, fins i tot esclaus.
La canya tallada es col·locava sobre rodets que la duien fins a una màquina que la triturava. El suc de la canya triturada es bullia en grans tines o calderes. A continuació, el líquid s'abocava en grans motlles i es deixava reposar per crear «barres» de sucre de forma cònica, i cada «barra» pesava entre 6,8 i 9 kg. Aleshores, calia assecar completament el sucre refinat perquè fos tan blanc i pur com exigien els mercaders més selectes. Aquesta exigència de vegades era un problema en els climes tropicals. El sucre de pitjor qualitat i de color marronós normalment es consumia localment o només es feia servir per fabricar conserves i fruita confitada. Les restes de la canya després de tot el procés normalment es feien servir per peixar els porcs de la plantació.
La vida de l'esclau d'una plantació
Els esclaus es podien comprar localment, però en llocs com el Brasil portuguès, es va prohibir esclavitzar els amerindis vora el 1570. La majoria dels esclaus de les plantacions eren transportats des de l'Àfrica i en el cas dels que acabarien a les colònies portugueses, anaven a algun territori que servís de magatzem com les illes de Cap Verd. Allà se'ls ensenyava unes quantes nocions bàsiques de portuguès i cristianisme, cosa que els feia més valuosos si sobrevivien al viatge cap a Amèrica. Això també alleujava la consciència dels mercaders perquè creien que d'alguna manera feien un bé als esclaus i els donaven l'oportunitat d'assolir la salvació eterna.
El Brasil va ser, amb diferència, la regió que va importar més esclaus a Amèrica al llarg del segle XVII. Durant l'apogeu de la producció de sucre al Brasil entre 1600 i 1625, s'hi van dur 150.000 esclaus africans de l'altra banda de l'Atlàntic. Un de cada cinc esclaus no aconseguia sobreviure a les terribles condicions de transport que hi havia als vaixells atapeïts i insalubres; i el viatge fins a Rio era un dels més llargs i durava seixanta dies. Un cop a la plantació, el tractament que rebien depenia del propietari de la plantació, que havia pagat perquè els transportessin o els havia comprat a una subhasta local. No era estrany assotar els nouvinguts només per fer-los veure, per si encara no se n'havien adonat, que els seus amos no els tenien més simpatia que pel bestiar que posseïen. Els esclaus eren supervisats per treballadors remunerats, generalment proveïts de fuets. Era habitual que hi hagués una torre de vigilància a la plantació per tal de garantir que els horaris i el pagament de la feina es complissin, així com per protegir-se d'atacs de fora.
Els esclaus havien d'aprendre el pidgin local com el portuguès crioll al Brasil. Normalment, vivien en unitats familiars en pobles rudimentaris a prop les plantacions on la seva llibertat de moviment era molt limitada. A moltes colònies hi havia caçadors d'esclaus professionals que perseguien els esclaus que havien aconseguit fugir de la plantació.
Els esclaus vivien en humils barraques de fang o barraques de fusta on hi havia poca cosa llevat d'estores per dormir i alguns mobles toscos. Alguns propietaris permetien els matrimonis entre esclaus, formals o informals, mentre que d'altres separaven de seguida les parelles. Un problema per a tots els esclaus homes era que de l'Àfrica se'n transportaven molts més que no pas dones. A les plantacions portugueses potser un de cada tres esclaus era dona, però els propietaris de les plantacions holandeses i angleses s'estimaven més una mà d'obra masculina.
Durant els caps de setmana als esclaus se'ls permetia conrear aliments per consum propi en petites parcel·les de terra. Els aliments que cultivaven incloïen la mandioca, els moniatos, el blat de moro i els fesols, i també criaven porcs pel consum de carn ocasional. No variaven gaire la dieta i la feien tan barata com fos possible. La manca de nutrients, les condicions dures de la feina i les estomacades i assots regulars feien que l'esperança de vida dels esclaus fos molt baixa, i la taxa de mortalitat anual a les plantacions era com a mínim del 5%.
La vida del propietari d'una plantació
Evidentment, la vida dels propietaris de les plantacions era molt més tranquil·la que la dels esclaus que treballaven per a ells, i si administraven bé la plantació, el seu estil de vida podia arribar a ser molt més opulent del que haurien tingut a Europa. Amb un servei i uns esclaus domèstics, els europeus blancs més rics podien menar una vida tranquil·la, envoltats de luxes gràcies als seus diners, com ara una vil·la gran, roba exquisida, mobles exòtics dels millors materials i obres d'art flamenques. Malgrat això, normalment els beneficis de les plantacions de sucre eren al voltant del 10-15%, així que la majoria de propietaris portaven una vida més modesta i només els qui posseïen plantacions molt grans o unes quantes plantacions podien portar una vida luxosa. En aquest darrer grup s'hi incloïen les institucions religioses i els nobles que vivien a les ciutats i que ni tan sols visitaven les seves plantacions. També és veritat que, com passa amb l'agricultura actual, la major part dels beneficis de la indústria del sucre anaven als intermediaris i als mercaders, no als productors. A la llarga, els estats van acabar imposant impostos sobre el sucre. En resum, una plantació no era per força una gallina dels ous d'or.
De fet, hi havia uns quants problemes greus als quals els propietaris de les plantacions s'havien d'enfrontar. Conrear qualsevol mena de planta en climes tropicals era tot un repte a l'era premoderna: els recursos del sòl s'esgotaven, les tempestes destrossaven edificis i les plagues feien malbé la collita; els insectes que criaven a dins les arrels de les plantes de canya de sucre també eren un maldecap. Calia una gran inversió de capital per a la maquinària i la mà d'obra, i la primera collita no es podia vendre fins molts mesos després. També s'havien de conrear aliments per alimentar la mà d'obra remunerada, els tècnics i la família del propietari. Una altra preocupació constant eren les malalties tropicals desconegudes que sovint resultaven ser fatals per als colons, especialment per als nouvinguts. Tots aquests factors creaven una situació en la qual la propietat les plantacions canviava de mans amb una certa freqüència.
Un altre risc important per als plantadors de sucre eren les revoltes dels esclaus. Malgrat que els esclaus només tenien eines per fer servir com a armes impròpies, normalment no hi havia presència militar centralitzada per ajudar els propietaris de plantacions, que sovint havien d'encarregar-se ells mateixos de mantenir una milícia. Hi va haver molts casos de revoltes d'esclaus que van acabar amb la mort del propietari de la plantació, la seva família i els esclaus que s'havien mantingut lleials a l'amo. Les guerres amb els altres països europeus també eren una altra amenaça, perquè Espanya, Holanda, Gran Bretanya i França s'esbatussaven per controlar les colònies del Nou Món i ampliar els seus interessos comercials al Vell.
Després també hi havia els indígenes que havien estat sotmesos amb campanyes militars, que, però, en molts llocs encara eren una amenaça important per als assentaments europeus. Alhora, les poblacions locals havien de romandre a l'aguait per les expedicions regulars de caça d'esclaus a llocs com el Brasil abans que la pràctica es prohibís. El xoc de cultures, la guerra, els missioners, les malalties europees i la destrucció sense cap mena de sentit dels ecosistemes a la llarga van provocar la desintegració de moltes d'aquestes societats indígenes. El sucre i la gent que n'obtenia beneficis, de la mateixa manera que moltes indústries d'abans i després, van destruir massivament els territoris en els quals van irrompre i van canviar per sempre tant els pobles com els llocs on construïen i gestionaven plantacions, que també eren abandonades massa sovint.
Descobriu més coses sobre l'expansió geogràfica del sistema de les plantacions de sucre al nostre article El sucre i l'origen del sistema de plantacions.
